Pla Nacional de Joventut de Catalunya: ara pots decidir!

Sovint, el jovent no participa en accions institucionals “perquè no serveix de res” o “perquè no ens escolten”. Alguns i algunes membres de la classe política i el sistema, doncs, aprofiten aquesta desafecció per tal de seguir triant els eixos a treballar sense la participació dels agents socials implicats.

Però hi ha una altra manera de fer política, i des de la Secretaria de Joventut de la Generalitat de Catalunya s’ha volgut fer realitat. D’aquesta manera, cada jove pot opinar sobre treball, educació, cultura, salut, habitatge, participació i igualtat. Ara podem decidir què ens importa, sobre què volem que es treballi del 2010 fins el 2020, quines són les nostres prioritats i explicar les nostres problemàtiques com a jovent.

Des de la plana web http://www.volemdecidir.cat/, més de 4.900 joves ja han donat la seva opinió, s’han realitzat tallers participatius a campus universitaris, ajuntaments o centres de secundària i entitats, moviments socials, plataformes de joventut i agents implicats han pogut donar la seva opinió i han participat en la creació del nou Pla Nacional de Joventut.

I després, què? Doncs totes les nostres propostes (siguem una persona o un col·lectiu) seran valorades i incloses en el Pla Nacional de Joventut 2010-2020, full de ruta a seguir “perquè el jovent de Catalunya pugui encarar amb garanties el seu futur i desenvolupar els seus propis projectes –personals i col·lectius- per tal que el nostre país continuï avançant amb força”, tal i com recalcà Eugeni Villalbí, Secretari de Joventut de la Generalitat de Catalunya.


Per tant, ara tens l’oportunitat de decidir, de dir la teva, de participar i reivindicar.
Ara és l’hora que el jovent triem què volem que facin les institucions i quins ajuts necessitem per pal·liar les nostres problemàtiques.

Des de les JERC apostem i treballem dia a dia per tal que la política es faci amb i pel jovent, i el Pla Nacional de Joventut de Catalunya pot esdevenir la millor eina per canalitzar el que penses.

Deixaràs passar l’oportunitat que et facin cas? Entra a http://www.volemdecidir.cat/, busca el Pla Nacional de Joventut Catalunya al Facebook o entra a http://www.jove.cat/ i t’escoltaran.


Ara ens toca decidir!


Laia Grangé

Amb E d'Europa

Desafecció, en termes polítics, s’ha convertit en la paraula de moda d’aquesta temporada i la preferida dels mitjans de comunicació del nostre país. No obstant, és una vella coneguda dels i les joves europeistes que des de fa temps denunciem la desafecció dels jovent envers la política en general i Europa en particular. Fins i tot, fent la prova i preguntant-li a una persona – jove – especialitzada en assumptes europeus i que viu el dia a dia de l’actualitat comunitària què és el primer que li ve al cap quan sent les paraules “joves” i “Europa”, la resposta ha estat força desencoratjadora: “a mi sincerament no em ve cap concepte al cap, només una imatge: una persona sola, dreta, mirant cap amunt.” Davant d’això, val la pena parar un moment i fer una reflexió al respecte.

És evident que Europa s’ha convertit per a molts i moltes joves en una mena d’entitat abstracta i llunyana, que hi és però que no s’entén ben bé de quina manera, que a vegades sí, però a vegades no, que per segons quines coses és necessària però per altres destorba. Sovint s’ha intentat explicar o justificar aquest sentiment de llunyania i desconfiança cap a la Unió Europea esgrimint arguments tals com el dèficit democràtic de les seves institucions, la falta de coneixement sobre el seu funcionament, la manca d’informació, etcètera. Però potser el que també caldria considerar és si a tot això se li hauria de sumar a més un problema d’expectatives o de realitats malenteses: i és que mentre que per arribar a Brussel•les haguem de fer escala a Madrid no podrem defensar com cal els nostres interessos ni reclamar que se’ns reconeguin uns drets segrestats per l’Estat espanyol. Ens hem de treure del cap que Europa ens pot treure totes les castanyes del foc. Si tenim clar això, potser part d’aquesta incomprensió i desafecció desapareixerà.

Les JERC Sant Andreu som clarament europeistes i no renunciem a l’objectiu d’assolir una Europa social i dels pobles. Ara com ara, però, la Unió Europea està configurada com una Unió entre Estats i, mal que ens pesi, si no ets un Estat no hi ets comptat. Per tant, els nostres esforços en aquest àmbit s’han de centrar en defensar la necessitat d’esdevenir un estat propi per poder ser un actor més a Europa i poder gestionar directament els recursos que venen de Brussel•les, per poder participar en els processos de presa de decisions de forma plena i defensar els interessos de tots els catalans i les catalanes, joves i no joves com cal. Som conscients que el jovent som el futur del nostre país i aquest futur, el futur del nostre treball, de la nostra educació, de la nostra economia es decideix a Brussel•les. Per tant a Europa s’hi ha de ser i ens ha d’importar. No ens podem resignar a convertir-nos en mers espectadors i espectadores passives que esperen soles, dretes, mirant enlaire a veure què passa.

E. Nebreda

Drogues? Informació i legalització!

En l’actualitat els i les joves vivim un procés d’estigmatització i criminalització constant, en qual s’analitza cadascun dels nostres moviments i amb la connivència dels mitjans de comunicació se’ns ataca només pel fet de ser joves. Els recents estudis de l’inici precoç del consum de cànnabis i l’alt índex de consum de cocaïna a l’estat espanyol han sigut utilitzats freqüentment per tal de per menysprear i qüestionar el paper que els joves tenim en aquesta societat.

L’alarma social que s’ha intentat generar arran d’aquestes dades no fa, res més, que ocultar el problema real. El problema real no és altre que la manca de drets civils que patim en aquest món globalitzat, ja que no hi ha cap país que s’hagi plantejat la despenalització íntegra de totes les drogues. És evident que molts països no només es plantegen despenalitzar-les per una qüestió moral, sinó pels interessos econòmics i la quantitat de diners que mouen les drogues recordant que és juntament amb el tràfic d’armes i la industria del sexe, el negoci que més diners mou al món.

Les drogues s’han utilitzat per la humanitat des d’èpoques ancestrals, com element curatiu, però també en l’oci i com element de socialització. Actualment ens trobem amb que hi ha drogues que són considerades legals i d’altres que són considerades il•legals. Curiosament les drogues considerades legals són causa de milers i milers de morts en els països occidentals i ningú es planteja la il•legalització d’aquestes substàncies.

Els esforços policials de criminalitzar els i les joves per ser petits consumidors de substàncies il•legals no fa res més que enfortir a les grans màfies que adulteren i s’enriqueixen amb el consentiment dels estats.
Cal, doncs, fer una aposta i una crida per la legalització de totes les substàncies, per acabar amb els negocis fraudulents dels estats amb les màfies.

També és necessari paral•lelament fer un treball d’informació, conscienciació i coneixement de cadascuna de les substàncies, dels riscs evidents que se’n deriven del consum i de l’abús d’aquestes. Com a joves, com a persones cal que puguem ser capaces de decidir el nostre futur, de poder prendre les nostres pròpies decisions i, com és lògic amb les drogues, TU DECIDEIXES!

Rubén David Borràs

Barcelona i la prostitució

L'ofici més vell del món segueix en la clandestinitat. Pocs països s'han mullat i han aprobat lleis per regular aquesta activitat, un negoci que mou milions i milions.

Barcelona s'ha convertit en un important nucli de prostitució il·legal. L'1% de les prostitutes detingudes són repatriades. I aquesta dada ens porta al problema real. Cal seguir treballant per trobar sortides professionals i legals a les persones que exerceixen la prostitució. Però si hi ha prostitució a Barcelona no és perquè s'apliqui o no una ordenança. Hi ha prostitució perquè hi ha demanda. Davant d’aquesta situació decidim prohibir-ho i dedicar tots els esforços a evitar situacions de prostitució (no tan sols al carrer) o ho regularitzem.

Des que la espècie humana viu en societat que existeix la prostitució i seguirà existint. D'una banda perquè hi ha sempre demanda i de l'altra perquè les màfies masclistes (que pos es preocupen per les dones) veuen en aquesta demanda una gran oportunitat de fer "business". O sigui que la única manera d'evitar aquest esclavatge és que les prostitutes puguin treballar de manera legalitzada, digna, amb garanties sanitàries i de protecció social, amb lleis que les protegeixin dels proxenetes i evitin que menors d'edat es prostitueixin.

El mapa de la prostitució a Barcelona evoluciona amb el temps condicionat, d'una banda, per la transformació urbanística de la ciutat, i de l'altra, per la pressió policial. Actualment, hi ha set zones clares on es concentren les prostitutes, tot i que les entitats que treballen directament amb elles només actuen en cinc d'aquestes zones, perquè entenen que les altres dues són purament residuals.
La més important continua sent el barri del Raval, amb carrers històrics com ara el Robador, on es concentren dones de diferents procedències, i el Sant Ramon, en què des de fa uns anys hi ha sobretot romaneses. Sant Pau, la part sud de la Rambla i la zona del mercat de la Boqueria són altres espais on habitualment s'exerceix la prostitució.

Paral·lelament l'alcalde de Barcelona, Jordi Hereu, insisteix a demanar formalment a l'Estat i a la Generalitat, i «en nom del municipalisme» una llei que prohibeixi l'exercici de la prostitució al carrer. Hereu reconeix les limitacions de l'ordenança de civisme i afirma que la policia tindria més instruments per posar fi al treball sexual a la via pública si s'hi legislés en contra. L'alcalde no vol opinar sobre la regulació de l'activitat als bordells –«en aquest debat no hi vull entrar, diu»–, i es limita a afirmar que «l'acord dels municipis és per demanar la prohibició d'aquesta activitat al carrer».

Des de les JERC, creiem que la prostitució s'hauria de legalitzar, i que s'hauria d'exercir en locals preparats per a tal, i sempre amb protecció social per a les prostitutes.

E. López

Pel dret a l’avortament: ni un pas enrere!

Una vegada més, ens hem de lamentar veient com els sectors més rancis i conservadors de la nostra societat (amb l’Església catòlica i el Partit Popular al capdavant) pressionen per impedir la reforma d’una llei de l’avortament restrictiva, hipòcrita i que no garanteix la preservació de drets de qui esdevenen els subjectes més vulnerables: les pròpies dones.

Les JERC, des de fa temps, venim reclamant la imperiosa necessitat d’un canvi legislatiu que reculli els drets fonamentals de les dones a decidir per elles mateixes. En aquest sentit, no pot contemplar-se l’exercici d’un dret com a fet punitiu, per tant és indispensable regular l’avortament fora del codi penal.
Apostem per un avortament lliure, en què les dones puguin decidir sobre el seu propi cos, sense la necessitat d’autoritzacions arbitràries de terceres persones. I, sense dubte, cal reclamar la gratuïtat de la interrupció voluntària de l’embaràs, introduint l’avortament a la xarxa sanitària pública d’arreu dels Països Catalans.

Fa ja uns mesos vam poder constatar la feblesa de l’avantprojecte de llei que té, de moment, previst aprovar el govern de Rodríguez Zapatero. Lluny d’esdevenir una de les lleis més progressistes d’Europa, el govern espanyol es torna a arronsar amb un projecte de mínims, proposant una llei de terminis (14 setmanes) que no respon a cap criteri mèdic, i que queda lluny de les 20 a 24 setmanes que reconeixen els països més avançats en la matèria, com és el cas d’Holanda. Continua deixant en mans de tercers la decisió sobre el cos de la dona i tampoc soluciona el desequilibri territorial en l’accés a centres públics on poder practicar la interrupció voluntària de l’embaràs.

Ara, però, tornem a veure la dreta mobilitzada, manifestant-se per retrocedir una altra vegada en els drets sexuals i reproductius de les dones. Només esperem que el govern espanyol no doni ni un pas més enrere (com ja ens té acostumats i aocstumades) i no deixi escapar una oportunitat històrica per refer una Llei de l’avortament que, irresponsablement, segueix desemparant les dones: sabem que la restricció de l’accés a l’avortament només acaba incrementant el nombre d’avortaments clandestins.

I les JERC, sense cap mena de dubte ni complexe, seguirem lluitant per avançar (com ja vam demostrar el passat 28 d’octubre) cap a la Llei de l’avortament més progressista d’Europa. Perquè els drets humans no poden obviar-se per molt que l’Església i els partits polítics retrògrades i sexistes, com Unió democràtica i el Partit Popular, vulguin tipificar-los com a pecats o delictes.

A. Nebreda

L’expansió d’uns i unes, l’extinció d’altres

En els últims anys som molts els i les joves que ens sentim en pràcticament l’obligació d’haver de consumir en un centre comercial, donat que aquest últim ha promogut l’extinció del comerç de barri de forma constant. L’expansió desproporcionada d’aquestes grans superfícies només està recolzada per un grup de persones amb més capital que la mitjana de la societat. És, per tant, ben clar que amb aquestes superfícies només hi guanya un grup reduït de persones, a més a més, darrere d’aquests centres s’hi amaguen més que sospitosos jocs d'especulació urbanística, però els governs capitalistes no hi volen posar fi. I per si tot això fos poc, són els centres comercials els que venen amb l’excusa de donar llocs de treball, quan en realitat som el jovent el més perjudicat, que buscant una feina per pagar-nos els nostres estudis som explotats i maltractats, treballant una jornada complerta amb un sou de mitja jornada (i si ja tens això, dóna gràcies i no et queixis o te n'aniràs al carrer). És d’aquesta forma com funcionen, no ens aporta cap benefici fructuós per les nostres viles i ciutats, sinó que només ens aporten precarietat i explotació, el destí que el Jovent Independentista de Sant Andreu ens neguem a acceptar. També cal dir que el famós boicot als productes catalans va ser promogut per centres comercials de tot l’Estat espanyol, que malauradament van donar la trista imatge de sempre: els alts comandaments dels centres comercials estan controlats pel sector més ranci del país que ens ocupa. L’expansió d’aquests espais de comerç ha afectat a arreu dels Països Catalans com a poble submís a l’Estat Espanyol, i tanmateix al poble de Sant Andreu.
És així com dins el nostre districte tenim centres tan impersonals com són La Maquinista i l’Hipercor.
El comerç de barri que sempre ha estat de qualitat i en la nostra llengua, ara ha vist com se l’està substituint per centres comercials que no garanteixen la fiabilitat de llurs productes (etiquetats en espanyol) i on la majoria utilitza la llengua espanyola per a dirigir-se al públic. És aquí on volia arribar al principi quan s’ha dit que els centres comercials han promogut en els darrers anys l’extinció del comerç de barri.
No importa que un comerç de barri hagi vist passar quatre generacions d’una mateixa família, no importa que els productes siguin més barats i etiquetats en català i tractats en la nostra llengua, només importa que un grup reduït tregui rèdit econòmic amb l’explotació juvenil i promovent el consumisme.


M. Ferrer

Si Arenys estornuda és què Catalunya s’encostipa?

Poc més es pot afegir als rius de tinta que la consulta sobiranista d’Arenys de Munt ha fet correr. Desde unes setmanes abans i un temps indeterminat després (sembla que va per llarg, per sort) fa l’impressió que aquest petit exercici d’un bonic poblet del Maresme s’ha convertit tant en un simbol d’esperança per als que volem la llibertat del nostre país, com en un malson per a aquells que, sembla, tenen una idea una mica viciada del concepte de democràcia.

I és que el torrent de disbarats i contradiccions que s’ha desbordat des d’Espanya fa que ens haguem de plantejar que potser no ha estat només un simulacre, i que potser ni ells son tan forts ni nosaltres tan dèbils. Fa gràcia sentir una roda de prensa de la vicepresidenta dient que la consulta no és legalment vàlida ni vinculant. Tampoc ho havia pretés. Que vagin menyspreant el simbolisme i veuran com la realitat els atropella sense temps d’agafar-li la matrícula.

El govern de Madrid va declarar il·legal la consulta, per considerar-la “anticonstitucional”. Al mateix temps, però, no va tenir cap problema en permetre una manifestació de la Falange. Si resulta que un partit d’extrema dreta i autoritari és més constitucional que una consulta popular, sembla doncs que la constitució no defensa la democràcia. Per als que som més joves i no vam viure el franquisme, la carta magna apareix cada cop més com una xapussa que no arriba ni a la categoria de “és el millor que es podia fer en aquell moment”. També dóna a entendre que la democràcia real pot estar per sobre de les lleis, que acostumen a ser imperfectes (encara més a Espanya).

Tot això, de fet, no és més que retòrica: és evident que Espanya sempre avantposarà la seva “integritat territorial” (cosa que encara no se sap per què és tan important) a la llibertat i la democràcia. Sempre ho ha fet i no hi ha raó per pensar que canviarà. I és que Espanya no és un país democràtic. Parlamentari potser si, però democràtic? Contràriament al que pensen moltes persones, la democràcia no és la forma natural d’un país, ni és inevitable que aparegui a l’història tard o d’hora. La democràcia és un sistema, inventat en el seu moment, millorat durant els segles, però un sistema, amb les seves normes i les seves raons. El coneixement per part de la ciutadania d’aquestes normes i engranatges és el que es coneix com “cultura democràtica”, i Espanya ha demostrat varis cops a la història que no en gasta d’això.

I aquesta ha estat una de les majors virtuts de la consulta d’Arenys de Munt, que ha apartat les màscares i ha mostrat a cadascú com és. Ens ha confirmat que la caverna espanyola no té color polític i allò de que el més semblant a un espanyol de dretes és un espanyol d’esquerres.També ha destapat les vergonyes, tot i que era d’esperar, d’alguns que s’anomenen catalanistes però que s’afanyen a remarcar la seva lleialtat a l’estat espanyol, no fos cas que que la baixada de pantalons del senyor Mas amb el finaçament s’hagi oblidat a Madrid, on li guarden la poltrona.

Al final, que la consulta d’Arenys de Munt sigui una anècdota o l’espurna que encengui la metxa depèn de nosaltres. Si la mantenim, com s’està fent, amb més onades de consultes, pot convertir-se en un front inparable que acabi desembocant en la consulta real i definitiva. I es que cal recordar que la independència dels Països Catalans, si bé pot estar liderada, haurà d'estar legitimada per tots els estaments i sectors de la societat. Ja que la independència no és el final, sinó el principi per començar a construir un país decent (cosa que no és cap estat castellano-parlant del món), i si no està avalada per una àmplia majoria, quedarà tocada des del principi. Per sort, tenim el millor aliat que es pot tenir: l’Estat Espanyol. Sent ells mateixos acabaran convencent als cada cop menys unionistes que queden.

I per acabar, una reflexió: una de les pors més grans que tenim els independentistes és que s’aconseguís fer el referèndum i el resultat fos a favor de continuar formant part d’Espanya. Però sempre que pensem en això ho fem en clau de vots i no de territoris. Si féssim comptes, estic segur que, si bé el resultat absolut podria ser ajustat en qualsevol dels dos sentits, l’extensió dels territoris que defensarien el Si seria aclaparadora. Només la corona urbana de Barcelona, on històricament s’ha concentrat la inmigració espanyola, podria tenir dubtes. S’ha de comptar que és on està una part significativa de la població del pais, i queda molta feina per fer, però és reconfortant veure que el camp de batalla és molt més acotat del que sembla.

Tot plegat està molt més a prop del que ens pensem.

C. Galera.

Eduació en el lleure, educació en valors

L’educació en el lleure, també anomenada educació no formal, és tota aquella intervenció educativa en situació de temps lliure i fora de l’ensenyament reglat i de l’àmbit familiar.

La seva funció educativa és la transmissió de valors,contribuint a l’educació integral dels i les infants i el jovent, utilitzant els recursos que ofereixen les activitats pròpies del temps d’esbarjo.L'educació en el lleure es fa en centres d'esplai, agrupaments escoltes, colònies de vacances, casals, campaments, camps de treball, en activitats extraescolars, esport recreatiu...

Per tant, no es tracta només de guarderies on deixar infants i joves, sinó en l’aposta colateral per tal que rebin una educació en valors. La solidaritat, l’altruisme, el companyerisme, la passió per la natura, … tot reivindicant-ho des del joc i activitats lucratives.

Per la importància que té, sobretot avui en dia, que els i les joves rebem una educació en valors, és necessari el reconeixement d’aquestes activitats així com del personal que ho porta a terme. Hem d’exigir que monitors i monitores tinguin sous dignes, que la ratio de nens i nenes per monitor/a no sigui massa nombrosa, que els equipaments on es duen a terme les diferents activitats estiguin sempre en bon estat, que es compti amb el recolzament econòmic de les diferents administracions,…

És imprescindible, per tant, que tots i totes apostem perquè els i les més joves puguin comptar amb la oportunitat d’accedir a aquestes activitats, i que els i les seves responsables comptin amb els recursos necessaris per dur-les a terme.

D’aquesta manera, doncs, podrem seguir educant per tal que no es perdin els valors que, quan nens i nenes siguin grans, hauran de regir la nostra societat.

L.Grangé

L’Acampada Jove, el festival de referència dels Països Catalans

Com cada any i ja entrats en l’estiu ja és aquí el festival politico-musical de referència dels Països Catalans. Cada estiu milers de joves poden gaudir durant 3 dies d’un espai de llibertat, on reivindicació, música, acció i festa conflueixen en bona harmonia i bon rotllo.

Aquest any i per primer cop, el festival es trasllada a Montblanc, la capital de la Conca de Barberà. Un ubicació de luxe, amb un espai d’acampada de més de 30.000 metres quadrats i amb una proximitat amb el poble que permetrà als i a les acampades gaudir al màxim de totes les activitats.

L’Acampada Jove assumeix el repte de ser la única acampada que té com a referència la música en català que resisteix a la crisi. És per això que s’ha fet una aposta per fer actuar els millors grups del moment del panorama català. La Gossa Sorda i els Pets, compartint cartell amb Strombers, La Troba Kung-Fu, Dr Calypso i Oprimits entre molts d’altres.
Per altra banda l’aposta per els grups forans ha estat enfocada en la voluntat de que fossin pocs, però amb reconegut prestigi. The Skatalites des de Jamaica, Los Delinqüentes i Rencidentes des d’Andalusia, Betagarri d’Euskal Herria i Banda Bassotti des d’Italia. Tots aquests grups aniran complementats de grups que inicien les seves passes en l’escena musical catalana i que aportaran un valor afegit a l’Acampada que ha sabut fusionar en el seu cartell ritmes com l’ska i el punk, passant per la rumba, el reggae, el rock i el pop.

Com no podria ser d’una altra manera, l’Acampada també serà espai per les xerrades en defensa del territori, les activitats culturals dels Països Catalans i per diversos actes polítics en que el Jovent Independentista mostrarà de manera ferma i contundent la voluntat d’avançar cap a una societat justa i nacionalment lliure.

En definitiva, si no et vols perdre el millor festival organitzat pel jovent independentista, el 16, 17 i 18 de juliol, has de ser a Montblanc!

www.acampadajove.cat

R.D.Borràs

Llei de dependència: el gran soufflé

Fins el febrer de 2009, més de 100.000 persones han demanat els ajuts que otorga la Llei de la promoció de l’autonomia personal i atenció a les persones en situació de dependència, s’han realitzat 130.000 valoracions i s’ha determinat que 80.000 persones tenen dret al servei. Però la meitat encara no l’ha rebut.

779 euros bruts mensuals és el salari mitjà dels i les treballadores de la dependència. 30.000 Grans Dependents a Catalunya encara no obtenen cap ajuda, tot i tenir el dret reconegut a la norma. 20.000 són les noves persones que tindran dret a ajudes a Catalunya a partir de gener de 2009 segons les previsions.10% és la taxa de les persones beneficiàries que ha calculat la Generalitat que tindran efectivament el seu dret reconegut quan ja estiguin mortes.

Un altre dels aspectes polèmics de la llei ha estat la incompatibilitat de les ajudes de la norma amb prestacions i altres ajudes existents anteriorment, com poden ser les de Gran Invalidesa de la Seguretat Social o polítiques socials municipals. Aquest és el cas, per exemple, de l’actriu Mercè Comes i la seva parella Carles Candel, recollit als mitjans de comunicació. En Carles, amb mig cos immòbil i parla inintel·ligible a causa d’un infart, va rebre una ajuda de dependència, després de múltiples visites i burocràcies, de 0,99 euros mensuals. I no és l’únic cas.
Alhora, els serveis assistencials dels ajuntaments, on es gestionen aquestes ajudes, s’estan veien col·lapsats i sense els mínims recursos per afrontar els drets reconeguts a la norma, i els conflictes de competències entre les diferents administracions acaben de complicar encara més els tímids desenvolupaments de la norma.

I el futur previst no ens permet ser optimistes. Segons la Generalitat caldria un pressupost de 200 milions d’euros per aplicar els drets reconeguts per la llei, però el pressupost estatals de 2009 només l’ha dotat amb 18 milions pels i les dependents de Catalunya.

A més a més, la llei discrimina el 20% de les persones que pateixen discapacitat intel·lectual i/o malalties mentals, ja que la norma té un barem que només detecta la discapacitat física.


Així doncs, poc més de dos anys després de la posada en marxa de la llei, el seu incompliment es fa palès no només en la garantia de dret que no ha estat reconeguda encara per al 47% de les persones que l'han sol·licitat, sinó també en el tipus de prestacions econòmiques que s'estan atorgant per manca de serveis públics i de finançament; en les precàries condicions laborals del sector i la descoordinació entre serveis socials i serveis de salut, entre d'altres.

Per tot això, és imprescindible dotar de major finançament el Sistema d'Atenció a la Dependència amb caràcter d'urgència o bé modificar la legislació actual perquè aquesta sigui coherent amb la seves possibilitats d'aplicació.

Amb més finançament, s’erradicarà les injustícies que provoca la dotació d’ajuts, la precarietat laboral dels i les treballadores del sector i la descoordinació entre les diverses administracions.
Amb més finançament es construirà un veritable pilar social que ajudi a la inserció i manteniment tant de les persones amb dependència com de les persones del seu entorn.

Dotar la llei del pressupost adequat és respecte i qualitat de vida. És igualtat i justícia.
Aplicar-ho sense els recursos necessaris, un error intolerable.

L. Grangé

LEC, la llei desconeguda.

Estic segur  que tothom ha sentit a parlar alguna vegada de la LEC, la Llei d’Educació de Catalunya, però poca gent sap de què va. Comencem amb unes dades orientatives: Actualment, a Catalunya un 28% dels alumnes no obtenen el graduat d’ESO, i només un 61% continua amb estudis postobligatoris un cop acabada l’ESO, estant la mitjana Europea arribant a un 80%.

 

Amb això, podem pensar que no són raons per establir una nova llei, perquè el problema es individual, però el que potser no pensem és que el nostre país està canviant molt ràpida i bruscament: Canvi de la natalitat, immigració massiva, canvis tecnològics, globalització i la nova economia mundial. Està clar que l’antic sistema educatiu es queda curt envers tot això.

També s’ha de tenir present que ara, per primera vegada, la Generalitat pot desplegar un model educatiu propi, gràcies al nostre retallat i retallat Estatut d’autonomia de Catalunya. Això ens permet disposar d’unes lleis d’educació més ajustades i pròpies, perquè salta a la vista que les necessitats educatives d’aquí no tenen res a veure amb les de la resta de l’Estat.

 

Entrem en matèria, resumiré de forma breu el que aquesta llei vol implantar a l’educació catalana.

Per una banda, el que és proposa es una igualtat total d’oportunitats d’accés i promoció, i una llibertat de planificació personal total. El que també es vol transmetre són uns principis cívics comuns,  establir la llengua i cultura catalana com a eix de tot això. 

 

En referència amb l’escola pública, el que es vol es que s‘ofereixi una educació de primera qualitat i a nivell de l’educació concertada i privada.       

 

S’ha elaborat un Estatut Docent, que regula els aspectes generals de a professió, ja que els mestres són els agents principals del procés educatiu en els centres.

I per últim, el que s’ha fet és ampliar les sortides de l’alumne un cop finalitzada l’ESO, es tingui o no el graduat.

 

En conclusió, les JERC apostem per un model propi català, laic, públic i de qualitat; en que es garanteixi la immersió lingüística de l’alumnat.

 

                                                                          E.López

No és només el finançament…

Aquestes últimes setmanes, gràcies al Barça, són poques les vegades que els catalans tornem a la realitat. Quan ho fem i mirem els titulars podem veure algunes notícies que, per desgràcia, ens afectaran el nostre dia a dia en el futur immediat i més enllà. M’estic referint, òbviament, al finançament de l’Estatut.

Sovint observem que un dels principals arguments espanyolistes en contra de la independència és senzillament reduir-lo a l’àmbit econòmic. Que sóm uns tacaños i sempre ens estem queixant pels diners (fàcil de dir per aquells que mai se l’han guanyat i sempre n’han tingut). No deixa de ser una tàctica per obviar el tema identitari i per tot seguit plantejar l’“inevitable” raonament que en realitat només sóm uns egoistes que fem servir el tema de l’idioma per treure més benefici de la nostra pertinença a l’estat (sí, diuen “més” benefici, com si n’obtinguessim algun).

Aleshores, és això cert? Si eventualment obtenim un bon finançament (ja ja ja), les necessitats d’independència no serien tan urgents? Oblidem-nos dels últims 300 anys d’intents de genocidi cultural (res, foteses de nacionalistes obsessius). És més, considerem un àmbit on no tenim un dèficit fiscal de prop del 20% del nostre PIB, si no que la balança està equilibrada. Encara més, tenim superàvit. És la independència necessària? La resposta: rotundament sí.

Per què? Observem breument la història d’Espanya. Si ens hi fixem, la importància de l’estat espanyol al món ha estat sempre directament proporcional a l’extensió dels territoris que podia parasitar. Quan poseïa l’imperi americà, Espanya era el país més poderós. Després de Trafalgar i del canvi de model econòmic global de l’imperialisme al comerç, España va caure al sac del que en el nostre segle s’anomenà “tercer món”, donant pas a Anglaterra com a superpotència mundial (que no perdria l’estatus fins després de la primera guerra mundial davant els E.U.A.). Fins que Catalunya no va tenir el seu despertar industrial l’estat no va començar a despuntar de nou, aconseguint estar, durant la segona meitat del segle XX, entre les 10 primeres potències econòmiques (a anys llum de les 5 primeres, tot s’ha de dir).

Què significa això en la pràctica? Que Espanya no sap crear riquesa. Pitjor encara, confón riquesa amb diners. L’únic que diferencia l’estat espanyol dels seus nebots sudamericans és (els diners de) Catalunya i els fons de cohesió de la U.E.. I què fa un país com aquest quan té diners? Només hem de mirar quina és la ”indústria” que té Madrid: financera i construcció. En altres paraules, especulació i… més especulació. Curiosament, també són els dos sectors culpables de l’actual crisi, la més important dels últims 80 anys.

I aquest és el problema. Madrid és la capital d’Espanya, i, desgraciadament, les lleis que determinen la nostra economia es prenen allà i amb el punt de vista d’allà. Espanya no entén que és la indústria amb valor afegit, un polític madrileny no sap que és una fàbrica (segur que li sona, però no n’ha vist mai cap), i en cas de crisi, només es preocupa del sector financer (us sona?). En altres paraules, qualsevol decisió per millorar la indústria presa des de Madrid no contempla les nostres necessitats, ja que el nostre model econòmic no té res a veure amb el d’Espanya. Serà que sí que sòm països diferents.

I per si fos poc, The Economist, diari poc sospitós de simpatitzar amb Catalunya, va publicar el passat 8 d’abril un article (http://www.economist.com/displayStory.cfm?story_id=13447445) on comentava que els productes tecnològics espanyols (on, per desgràcia, de cara al món hi estem inclosos) no poden competir als Estat Units perquè no poden desmarcar-se del tòpic dels toros i el flamenc. Tenint en compte que gairebé tota la nostra indústria és d’alt nivell tècnic i s’exporta, sembla que el made in spain ens afecta de manera força negativa, cosa que no els hi passa als formatges, pernils, vins, hortalisses i botijos que exporten a l’oest del Cinca.

Per tant, sí, ens interessaria la independència encara que tinguéssim bon finançament.

Perquè no és questió de diners, sinó de riquesa.

C. Galera

COMUNICAT DE LES JERC SANT ANDREU: "PER UN VERSALLES PEL POBLE!"

El 1928 es fundà el bar Versalles, i en poc temps es convertí en un punt neuràlgic del poble.
La seva història ha estat marcada per reunions clandestines, activitats culturals i per les trobades del veïnatge de Sant Andreu.
Durant les col·lectivitzacions de la revolució del 36 el bar passà a mans del poble, i el magatzem serví de refugi. Segons s’explica, a finals de la dictadura franquista al Versalles s’hi reunien d’una banda els inspectors de la policia i, de l’altra, joves contraris a la dictadura, majoritàriament de Bandera Roja.
Durant les reformes de fa dos anys (on es connectà el bar amb l’antic subterrani, utilitzat com a refugi durant els bombardejos de la Guerra Civil) es descobriren elements arquitectònics originals, així com un sostre de volta catalana que, igual que les columnes, són d’inspiració modernista.
El passat 12 de maig de 2009, però, el Versalles hagué de tancar bruscament. Els propietaris no han pogut fer front a les despeses i el bar ha passat en mans dels bancs. La crisi ha acabat amb el punt de trobada, centre de creació de moviments socials i amb el símbol de tot un poble.

Davant de la pèrdua que això significa pel nostre barri i per tots i totes les andreuenques, les JERC Sant Andreu:
· Instem a l’Ajuntament a protegir el local com a seu social del i pel poble.
· Instem a les institucions a la necessària protecció dels diversos elements arquitectònics que conformen el Versalles.
· Exigim que es faci tot el possible per tal que el local no passi a mans d’una multinacional, tal i com està passant amb diversos comerços del Carrer Gran.
· Animem a totes les entitats, col·lectius i veïnatge de Sant Andreu a mobilitzar-se per tal de protegir un espai tant important.
· Animem a la implicació de tots els agents socials en la recollida de firmes que s’està produint.
· Animem a sumar-se a la campanya per tal que l’Institut Català de Finances recolzi tot aquest projecte: http://www.sant-andreu.com/versalles/finestraformulariICF.htm

Les JERC Sant Andreu reclamarem tots aquests punts des del carrer i les institucions, i animem a tothom a afegir-se a la nostra campanya per tal de recuperar un espai tan emblemàtic.
Per un Versalles pel poble!

Assemblea de les JERC Sant Andreu

17 de maig de 2009,
Sant Andreu del Palomar, PPCC

Moviments alternatius al capitalisme

Les JERC Sant Andreu aquest dimecres passat 29 d'abril vam realitzar una xerrada sobre la campanya de Barcelona "Que la guerra descansi en pau!" i la que estem portant a nivell de Sant Andreu "Socialitzem la llibertat: destruïm les desigualtats!", que va culminar amb un debat.

Veient que el capitalisme després del crack del 29 s'ha tornat a trencar, ens ha deixat clar a totes i tots que no és un sistema de permanent continuïtat, sinó que com els éssers humans, el capitalisme neix i mor, que no és inesgotable. És en aquests moments on polítics en l'entorn capitalista prediquen de renovar-lo una vegada més, un capitalisme reformat, una versió més moderna però que suposi la mateixa o més misèria i fam per als països del tercer món. La nova versió que se'ns vol imposar d'aquest sistema, però, no deixarà de ser el que tanta misèria i tantes morts ha portat. La penúria, la fam, les guerres i les morts continuaran mentre hi hagi persones que a cop de tot això treguin benefici en els seus propis interessos.

Saltant a la temàtica de la xerrada, pel que fa a Jordi Calvo (membre de l'associació Justícia i Pau) va criticar que s'està creant un món caracteritzat pel lliure comerç on són necessaris els paradisos fiscals i on s'hi mouen les quantitats més elevades de diner negre. Al mateix temps també va reflectir la crueltat del capitalisme, que funciona amb la riquesa d'un grup reduït de persones a canvi de la misèria i pobresa de milers i milers de persones. Jordi Calvo també va veure molt positivament iniciatives com la del Banc del Temps, que consisteix en què ambdues parts treguin el benefici que els interessa sense cap mena de quantitat econòmica entremig, sinó que s'aconsegueix mitjançant l'ajuda mútua i l'honestedat.

I pel que fa al segon ponent de la xerrada, en Gerard Coca (Portaveu Nacional de les JERC) va dir que en les guerres qui més les ha patit ha estat la classe treballadora. també va remarcar que pròximament 53 milions de persones passaran a ser pobres, i com a tall d'exemple, però que no ens ha de deixar indiferents, que en barris de ciutats dels Estats Units on la misèria és extrema han hagut de instaurar la seva pròpia moneda per a fer possible la supervivència, i realment s'ha comprovat que els hi funciona.

El capitalisme actual està tacat de sang, i ha demostrat que cal buscar-li alternatives. Exigim que tot això acabi. Cal que tothom busqui maneres de sortejar l'ofegament al que ens sotmet el capitalisme: des de casa, des de l'escola o fins i tot des de la feina podem trobar noves maneres de relacionar-nos amb l'entorn. Apostem per les petites accions quotidianes, que sumades ens poden encaminar cap a un món més just i igualitari.

Crida amb nosaltres: Un altre món és possible!

M. Ferrer