LEC, la llei desconeguda.

Estic segur  que tothom ha sentit a parlar alguna vegada de la LEC, la Llei d’Educació de Catalunya, però poca gent sap de què va. Comencem amb unes dades orientatives: Actualment, a Catalunya un 28% dels alumnes no obtenen el graduat d’ESO, i només un 61% continua amb estudis postobligatoris un cop acabada l’ESO, estant la mitjana Europea arribant a un 80%.

 

Amb això, podem pensar que no són raons per establir una nova llei, perquè el problema es individual, però el que potser no pensem és que el nostre país està canviant molt ràpida i bruscament: Canvi de la natalitat, immigració massiva, canvis tecnològics, globalització i la nova economia mundial. Està clar que l’antic sistema educatiu es queda curt envers tot això.

També s’ha de tenir present que ara, per primera vegada, la Generalitat pot desplegar un model educatiu propi, gràcies al nostre retallat i retallat Estatut d’autonomia de Catalunya. Això ens permet disposar d’unes lleis d’educació més ajustades i pròpies, perquè salta a la vista que les necessitats educatives d’aquí no tenen res a veure amb les de la resta de l’Estat.

 

Entrem en matèria, resumiré de forma breu el que aquesta llei vol implantar a l’educació catalana.

Per una banda, el que és proposa es una igualtat total d’oportunitats d’accés i promoció, i una llibertat de planificació personal total. El que també es vol transmetre són uns principis cívics comuns,  establir la llengua i cultura catalana com a eix de tot això. 

 

En referència amb l’escola pública, el que es vol es que s‘ofereixi una educació de primera qualitat i a nivell de l’educació concertada i privada.       

 

S’ha elaborat un Estatut Docent, que regula els aspectes generals de a professió, ja que els mestres són els agents principals del procés educatiu en els centres.

I per últim, el que s’ha fet és ampliar les sortides de l’alumne un cop finalitzada l’ESO, es tingui o no el graduat.

 

En conclusió, les JERC apostem per un model propi català, laic, públic i de qualitat; en que es garanteixi la immersió lingüística de l’alumnat.

 

                                                                          E.López

No és només el finançament…

Aquestes últimes setmanes, gràcies al Barça, són poques les vegades que els catalans tornem a la realitat. Quan ho fem i mirem els titulars podem veure algunes notícies que, per desgràcia, ens afectaran el nostre dia a dia en el futur immediat i més enllà. M’estic referint, òbviament, al finançament de l’Estatut.

Sovint observem que un dels principals arguments espanyolistes en contra de la independència és senzillament reduir-lo a l’àmbit econòmic. Que sóm uns tacaños i sempre ens estem queixant pels diners (fàcil de dir per aquells que mai se l’han guanyat i sempre n’han tingut). No deixa de ser una tàctica per obviar el tema identitari i per tot seguit plantejar l’“inevitable” raonament que en realitat només sóm uns egoistes que fem servir el tema de l’idioma per treure més benefici de la nostra pertinença a l’estat (sí, diuen “més” benefici, com si n’obtinguessim algun).

Aleshores, és això cert? Si eventualment obtenim un bon finançament (ja ja ja), les necessitats d’independència no serien tan urgents? Oblidem-nos dels últims 300 anys d’intents de genocidi cultural (res, foteses de nacionalistes obsessius). És més, considerem un àmbit on no tenim un dèficit fiscal de prop del 20% del nostre PIB, si no que la balança està equilibrada. Encara més, tenim superàvit. És la independència necessària? La resposta: rotundament sí.

Per què? Observem breument la història d’Espanya. Si ens hi fixem, la importància de l’estat espanyol al món ha estat sempre directament proporcional a l’extensió dels territoris que podia parasitar. Quan poseïa l’imperi americà, Espanya era el país més poderós. Després de Trafalgar i del canvi de model econòmic global de l’imperialisme al comerç, España va caure al sac del que en el nostre segle s’anomenà “tercer món”, donant pas a Anglaterra com a superpotència mundial (que no perdria l’estatus fins després de la primera guerra mundial davant els E.U.A.). Fins que Catalunya no va tenir el seu despertar industrial l’estat no va començar a despuntar de nou, aconseguint estar, durant la segona meitat del segle XX, entre les 10 primeres potències econòmiques (a anys llum de les 5 primeres, tot s’ha de dir).

Què significa això en la pràctica? Que Espanya no sap crear riquesa. Pitjor encara, confón riquesa amb diners. L’únic que diferencia l’estat espanyol dels seus nebots sudamericans és (els diners de) Catalunya i els fons de cohesió de la U.E.. I què fa un país com aquest quan té diners? Només hem de mirar quina és la ”indústria” que té Madrid: financera i construcció. En altres paraules, especulació i… més especulació. Curiosament, també són els dos sectors culpables de l’actual crisi, la més important dels últims 80 anys.

I aquest és el problema. Madrid és la capital d’Espanya, i, desgraciadament, les lleis que determinen la nostra economia es prenen allà i amb el punt de vista d’allà. Espanya no entén que és la indústria amb valor afegit, un polític madrileny no sap que és una fàbrica (segur que li sona, però no n’ha vist mai cap), i en cas de crisi, només es preocupa del sector financer (us sona?). En altres paraules, qualsevol decisió per millorar la indústria presa des de Madrid no contempla les nostres necessitats, ja que el nostre model econòmic no té res a veure amb el d’Espanya. Serà que sí que sòm països diferents.

I per si fos poc, The Economist, diari poc sospitós de simpatitzar amb Catalunya, va publicar el passat 8 d’abril un article (http://www.economist.com/displayStory.cfm?story_id=13447445) on comentava que els productes tecnològics espanyols (on, per desgràcia, de cara al món hi estem inclosos) no poden competir als Estat Units perquè no poden desmarcar-se del tòpic dels toros i el flamenc. Tenint en compte que gairebé tota la nostra indústria és d’alt nivell tècnic i s’exporta, sembla que el made in spain ens afecta de manera força negativa, cosa que no els hi passa als formatges, pernils, vins, hortalisses i botijos que exporten a l’oest del Cinca.

Per tant, sí, ens interessaria la independència encara que tinguéssim bon finançament.

Perquè no és questió de diners, sinó de riquesa.

C. Galera

COMUNICAT DE LES JERC SANT ANDREU: "PER UN VERSALLES PEL POBLE!"

El 1928 es fundà el bar Versalles, i en poc temps es convertí en un punt neuràlgic del poble.
La seva història ha estat marcada per reunions clandestines, activitats culturals i per les trobades del veïnatge de Sant Andreu.
Durant les col·lectivitzacions de la revolució del 36 el bar passà a mans del poble, i el magatzem serví de refugi. Segons s’explica, a finals de la dictadura franquista al Versalles s’hi reunien d’una banda els inspectors de la policia i, de l’altra, joves contraris a la dictadura, majoritàriament de Bandera Roja.
Durant les reformes de fa dos anys (on es connectà el bar amb l’antic subterrani, utilitzat com a refugi durant els bombardejos de la Guerra Civil) es descobriren elements arquitectònics originals, així com un sostre de volta catalana que, igual que les columnes, són d’inspiració modernista.
El passat 12 de maig de 2009, però, el Versalles hagué de tancar bruscament. Els propietaris no han pogut fer front a les despeses i el bar ha passat en mans dels bancs. La crisi ha acabat amb el punt de trobada, centre de creació de moviments socials i amb el símbol de tot un poble.

Davant de la pèrdua que això significa pel nostre barri i per tots i totes les andreuenques, les JERC Sant Andreu:
· Instem a l’Ajuntament a protegir el local com a seu social del i pel poble.
· Instem a les institucions a la necessària protecció dels diversos elements arquitectònics que conformen el Versalles.
· Exigim que es faci tot el possible per tal que el local no passi a mans d’una multinacional, tal i com està passant amb diversos comerços del Carrer Gran.
· Animem a totes les entitats, col·lectius i veïnatge de Sant Andreu a mobilitzar-se per tal de protegir un espai tant important.
· Animem a la implicació de tots els agents socials en la recollida de firmes que s’està produint.
· Animem a sumar-se a la campanya per tal que l’Institut Català de Finances recolzi tot aquest projecte: http://www.sant-andreu.com/versalles/finestraformulariICF.htm

Les JERC Sant Andreu reclamarem tots aquests punts des del carrer i les institucions, i animem a tothom a afegir-se a la nostra campanya per tal de recuperar un espai tan emblemàtic.
Per un Versalles pel poble!

Assemblea de les JERC Sant Andreu

17 de maig de 2009,
Sant Andreu del Palomar, PPCC

Moviments alternatius al capitalisme

Les JERC Sant Andreu aquest dimecres passat 29 d'abril vam realitzar una xerrada sobre la campanya de Barcelona "Que la guerra descansi en pau!" i la que estem portant a nivell de Sant Andreu "Socialitzem la llibertat: destruïm les desigualtats!", que va culminar amb un debat.

Veient que el capitalisme després del crack del 29 s'ha tornat a trencar, ens ha deixat clar a totes i tots que no és un sistema de permanent continuïtat, sinó que com els éssers humans, el capitalisme neix i mor, que no és inesgotable. És en aquests moments on polítics en l'entorn capitalista prediquen de renovar-lo una vegada més, un capitalisme reformat, una versió més moderna però que suposi la mateixa o més misèria i fam per als països del tercer món. La nova versió que se'ns vol imposar d'aquest sistema, però, no deixarà de ser el que tanta misèria i tantes morts ha portat. La penúria, la fam, les guerres i les morts continuaran mentre hi hagi persones que a cop de tot això treguin benefici en els seus propis interessos.

Saltant a la temàtica de la xerrada, pel que fa a Jordi Calvo (membre de l'associació Justícia i Pau) va criticar que s'està creant un món caracteritzat pel lliure comerç on són necessaris els paradisos fiscals i on s'hi mouen les quantitats més elevades de diner negre. Al mateix temps també va reflectir la crueltat del capitalisme, que funciona amb la riquesa d'un grup reduït de persones a canvi de la misèria i pobresa de milers i milers de persones. Jordi Calvo també va veure molt positivament iniciatives com la del Banc del Temps, que consisteix en què ambdues parts treguin el benefici que els interessa sense cap mena de quantitat econòmica entremig, sinó que s'aconsegueix mitjançant l'ajuda mútua i l'honestedat.

I pel que fa al segon ponent de la xerrada, en Gerard Coca (Portaveu Nacional de les JERC) va dir que en les guerres qui més les ha patit ha estat la classe treballadora. també va remarcar que pròximament 53 milions de persones passaran a ser pobres, i com a tall d'exemple, però que no ens ha de deixar indiferents, que en barris de ciutats dels Estats Units on la misèria és extrema han hagut de instaurar la seva pròpia moneda per a fer possible la supervivència, i realment s'ha comprovat que els hi funciona.

El capitalisme actual està tacat de sang, i ha demostrat que cal buscar-li alternatives. Exigim que tot això acabi. Cal que tothom busqui maneres de sortejar l'ofegament al que ens sotmet el capitalisme: des de casa, des de l'escola o fins i tot des de la feina podem trobar noves maneres de relacionar-nos amb l'entorn. Apostem per les petites accions quotidianes, que sumades ens poden encaminar cap a un món més just i igualitari.

Crida amb nosaltres: Un altre món és possible!

M. Ferrer

La necessitat del canvi

Sovint sentim que cal creure en un món millor. Nosaltres sabem que això fa molt temps que ha deixat de ser utopia; necessitem un món millor, i per això cal començar avui mateix a construir-lo. A les JERC Sant Andreu fa temps que vam iniciar la campanya per proposar un canvi de model que s'ha de reflectir en tots els nivells de la nostra societat i no hi ha una altra manera de que desenvolupar-ho a nivell mundial.

Segurament, la greu crisi en la que ens trobem immersos actualemnt ha esdevingut la punta de l'iceberg del que anem veient des de fa molts anys: un sistema capitalista insostenible que ha dit prou als abusos que s'estan fent arreu del món.

Diuen que mai és massa tard per actuar, que mai és massa tard per reaccionar, però davant d'això no deixem de veure una societat acomodada, que no veu més enllà de les seves espatlles, i que oblida una vegada i una altra que la justícia no ens la mereixem tan sols els qui lluitem dia a dia per desfer-nos d'un Estat espanyol corrupte, incomprensible i antidemocràtic. El canvi no només es pot desenvolupar a casa nostra, però obrir els ulls cap als interessos egoistes dels més enriquits, veure que el nostre planeta és finit de recursos i aquests són lluny d'estar ben repartits i, sobretot, prendre consciència que fins i tot des de Sant Andreu pot començar el canvi.

Només cal creure'ns-ho.

Des de Sant Andreu, Socialïtzem la llibertat, destruïm les desigualtats!

A. Nebreda