No és només el finançament…

Aquestes últimes setmanes, gràcies al Barça, són poques les vegades que els catalans tornem a la realitat. Quan ho fem i mirem els titulars podem veure algunes notícies que, per desgràcia, ens afectaran el nostre dia a dia en el futur immediat i més enllà. M’estic referint, òbviament, al finançament de l’Estatut.

Sovint observem que un dels principals arguments espanyolistes en contra de la independència és senzillament reduir-lo a l’àmbit econòmic. Que sóm uns tacaños i sempre ens estem queixant pels diners (fàcil de dir per aquells que mai se l’han guanyat i sempre n’han tingut). No deixa de ser una tàctica per obviar el tema identitari i per tot seguit plantejar l’“inevitable” raonament que en realitat només sóm uns egoistes que fem servir el tema de l’idioma per treure més benefici de la nostra pertinença a l’estat (sí, diuen “més” benefici, com si n’obtinguessim algun).

Aleshores, és això cert? Si eventualment obtenim un bon finançament (ja ja ja), les necessitats d’independència no serien tan urgents? Oblidem-nos dels últims 300 anys d’intents de genocidi cultural (res, foteses de nacionalistes obsessius). És més, considerem un àmbit on no tenim un dèficit fiscal de prop del 20% del nostre PIB, si no que la balança està equilibrada. Encara més, tenim superàvit. És la independència necessària? La resposta: rotundament sí.

Per què? Observem breument la història d’Espanya. Si ens hi fixem, la importància de l’estat espanyol al món ha estat sempre directament proporcional a l’extensió dels territoris que podia parasitar. Quan poseïa l’imperi americà, Espanya era el país més poderós. Després de Trafalgar i del canvi de model econòmic global de l’imperialisme al comerç, España va caure al sac del que en el nostre segle s’anomenà “tercer món”, donant pas a Anglaterra com a superpotència mundial (que no perdria l’estatus fins després de la primera guerra mundial davant els E.U.A.). Fins que Catalunya no va tenir el seu despertar industrial l’estat no va començar a despuntar de nou, aconseguint estar, durant la segona meitat del segle XX, entre les 10 primeres potències econòmiques (a anys llum de les 5 primeres, tot s’ha de dir).

Què significa això en la pràctica? Que Espanya no sap crear riquesa. Pitjor encara, confón riquesa amb diners. L’únic que diferencia l’estat espanyol dels seus nebots sudamericans és (els diners de) Catalunya i els fons de cohesió de la U.E.. I què fa un país com aquest quan té diners? Només hem de mirar quina és la ”indústria” que té Madrid: financera i construcció. En altres paraules, especulació i… més especulació. Curiosament, també són els dos sectors culpables de l’actual crisi, la més important dels últims 80 anys.

I aquest és el problema. Madrid és la capital d’Espanya, i, desgraciadament, les lleis que determinen la nostra economia es prenen allà i amb el punt de vista d’allà. Espanya no entén que és la indústria amb valor afegit, un polític madrileny no sap que és una fàbrica (segur que li sona, però no n’ha vist mai cap), i en cas de crisi, només es preocupa del sector financer (us sona?). En altres paraules, qualsevol decisió per millorar la indústria presa des de Madrid no contempla les nostres necessitats, ja que el nostre model econòmic no té res a veure amb el d’Espanya. Serà que sí que sòm països diferents.

I per si fos poc, The Economist, diari poc sospitós de simpatitzar amb Catalunya, va publicar el passat 8 d’abril un article (http://www.economist.com/displayStory.cfm?story_id=13447445) on comentava que els productes tecnològics espanyols (on, per desgràcia, de cara al món hi estem inclosos) no poden competir als Estat Units perquè no poden desmarcar-se del tòpic dels toros i el flamenc. Tenint en compte que gairebé tota la nostra indústria és d’alt nivell tècnic i s’exporta, sembla que el made in spain ens afecta de manera força negativa, cosa que no els hi passa als formatges, pernils, vins, hortalisses i botijos que exporten a l’oest del Cinca.

Per tant, sí, ens interessaria la independència encara que tinguéssim bon finançament.

Perquè no és questió de diners, sinó de riquesa.

C. Galera