Poc més es pot afegir als rius de tinta que la consulta sobiranista d’Arenys de Munt ha fet correr. Desde unes setmanes abans i un temps indeterminat després (sembla que va per llarg, per sort) fa l’impressió que aquest petit exercici d’un bonic poblet del Maresme s’ha convertit tant en un simbol d’esperança per als que volem la llibertat del nostre país, com en un malson per a aquells que, sembla, tenen una idea una mica viciada del concepte de democràcia.
I és que el torrent de disbarats i contradiccions que s’ha desbordat des d’Espanya fa que ens haguem de plantejar que potser no ha estat només un simulacre, i que potser ni ells son tan forts ni nosaltres tan dèbils. Fa gràcia sentir una roda de prensa de la vicepresidenta dient que la consulta no és legalment vàlida ni vinculant. Tampoc ho havia pretés. Que vagin menyspreant el simbolisme i veuran com la realitat els atropella sense temps d’agafar-li la matrícula.
El govern de Madrid va declarar il·legal la consulta, per considerar-la “anticonstitucional”. Al mateix temps, però, no va tenir cap problema en permetre una manifestació de la Falange. Si resulta que un partit d’extrema dreta i autoritari és més constitucional que una consulta popular, sembla doncs que la constitució no defensa la democràcia. Per als que som més joves i no vam viure el franquisme, la carta magna apareix cada cop més com una xapussa que no arriba ni a la categoria de “és el millor que es podia fer en aquell moment”. També dóna a entendre que la democràcia real pot estar per sobre de les lleis, que acostumen a ser imperfectes (encara més a Espanya).
Tot això, de fet, no és més que retòrica: és evident que Espanya sempre avantposarà la seva “integritat territorial” (cosa que encara no se sap per què és tan important) a la llibertat i la democràcia. Sempre ho ha fet i no hi ha raó per pensar que canviarà. I és que Espanya no és un país democràtic. Parlamentari potser si, però democràtic? Contràriament al que pensen moltes persones, la democràcia no és la forma natural d’un país, ni és inevitable que aparegui a l’història tard o d’hora. La democràcia és un sistema, inventat en el seu moment, millorat durant els segles, però un sistema, amb les seves normes i les seves raons. El coneixement per part de la ciutadania d’aquestes normes i engranatges és el que es coneix com “cultura democràtica”, i Espanya ha demostrat varis cops a la història que no en gasta d’això.
I aquesta ha estat una de les majors virtuts de la consulta d’Arenys de Munt, que ha apartat les màscares i ha mostrat a cadascú com és. Ens ha confirmat que la caverna espanyola no té color polític i allò de que el més semblant a un espanyol de dretes és un espanyol d’esquerres.També ha destapat les vergonyes, tot i que era d’esperar, d’alguns que s’anomenen catalanistes però que s’afanyen a remarcar la seva lleialtat a l’estat espanyol, no fos cas que que la baixada de pantalons del senyor Mas amb el finaçament s’hagi oblidat a Madrid, on li guarden la poltrona.
Al final, que la consulta d’Arenys de Munt sigui una anècdota o l’espurna que encengui la metxa depèn de nosaltres. Si la mantenim, com s’està fent, amb més onades de consultes, pot convertir-se en un front inparable que acabi desembocant en la consulta real i definitiva. I es que cal recordar que la independència dels Països Catalans, si bé pot estar liderada, haurà d'estar legitimada per tots els estaments i sectors de la societat. Ja que la independència no és el final, sinó el principi per començar a construir un país decent (cosa que no és cap estat castellano-parlant del món), i si no està avalada per una àmplia majoria, quedarà tocada des del principi. Per sort, tenim el millor aliat que es pot tenir: l’Estat Espanyol. Sent ells mateixos acabaran convencent als cada cop menys unionistes que queden.
I per acabar, una reflexió: una de les pors més grans que tenim els independentistes és que s’aconseguís fer el referèndum i el resultat fos a favor de continuar formant part d’Espanya. Però sempre que pensem en això ho fem en clau de vots i no de territoris. Si féssim comptes, estic segur que, si bé el resultat absolut podria ser ajustat en qualsevol dels dos sentits, l’extensió dels territoris que defensarien el Si seria aclaparadora. Només la corona urbana de Barcelona, on històricament s’ha concentrat la inmigració espanyola, podria tenir dubtes. S’ha de comptar que és on està una part significativa de la població del pais, i queda molta feina per fer, però és reconfortant veure que el camp de batalla és molt més acotat del que sembla.
Tot plegat està molt més a prop del que ens pensem.
C. Galera.
