Amb E d'Europa

Desafecció, en termes polítics, s’ha convertit en la paraula de moda d’aquesta temporada i la preferida dels mitjans de comunicació del nostre país. No obstant, és una vella coneguda dels i les joves europeistes que des de fa temps denunciem la desafecció dels jovent envers la política en general i Europa en particular. Fins i tot, fent la prova i preguntant-li a una persona – jove – especialitzada en assumptes europeus i que viu el dia a dia de l’actualitat comunitària què és el primer que li ve al cap quan sent les paraules “joves” i “Europa”, la resposta ha estat força desencoratjadora: “a mi sincerament no em ve cap concepte al cap, només una imatge: una persona sola, dreta, mirant cap amunt.” Davant d’això, val la pena parar un moment i fer una reflexió al respecte.

És evident que Europa s’ha convertit per a molts i moltes joves en una mena d’entitat abstracta i llunyana, que hi és però que no s’entén ben bé de quina manera, que a vegades sí, però a vegades no, que per segons quines coses és necessària però per altres destorba. Sovint s’ha intentat explicar o justificar aquest sentiment de llunyania i desconfiança cap a la Unió Europea esgrimint arguments tals com el dèficit democràtic de les seves institucions, la falta de coneixement sobre el seu funcionament, la manca d’informació, etcètera. Però potser el que també caldria considerar és si a tot això se li hauria de sumar a més un problema d’expectatives o de realitats malenteses: i és que mentre que per arribar a Brussel•les haguem de fer escala a Madrid no podrem defensar com cal els nostres interessos ni reclamar que se’ns reconeguin uns drets segrestats per l’Estat espanyol. Ens hem de treure del cap que Europa ens pot treure totes les castanyes del foc. Si tenim clar això, potser part d’aquesta incomprensió i desafecció desapareixerà.

Les JERC Sant Andreu som clarament europeistes i no renunciem a l’objectiu d’assolir una Europa social i dels pobles. Ara com ara, però, la Unió Europea està configurada com una Unió entre Estats i, mal que ens pesi, si no ets un Estat no hi ets comptat. Per tant, els nostres esforços en aquest àmbit s’han de centrar en defensar la necessitat d’esdevenir un estat propi per poder ser un actor més a Europa i poder gestionar directament els recursos que venen de Brussel•les, per poder participar en els processos de presa de decisions de forma plena i defensar els interessos de tots els catalans i les catalanes, joves i no joves com cal. Som conscients que el jovent som el futur del nostre país i aquest futur, el futur del nostre treball, de la nostra educació, de la nostra economia es decideix a Brussel•les. Per tant a Europa s’hi ha de ser i ens ha d’importar. No ens podem resignar a convertir-nos en mers espectadors i espectadores passives que esperen soles, dretes, mirant enlaire a veure què passa.

E. Nebreda

Drogues? Informació i legalització!

En l’actualitat els i les joves vivim un procés d’estigmatització i criminalització constant, en qual s’analitza cadascun dels nostres moviments i amb la connivència dels mitjans de comunicació se’ns ataca només pel fet de ser joves. Els recents estudis de l’inici precoç del consum de cànnabis i l’alt índex de consum de cocaïna a l’estat espanyol han sigut utilitzats freqüentment per tal de per menysprear i qüestionar el paper que els joves tenim en aquesta societat.

L’alarma social que s’ha intentat generar arran d’aquestes dades no fa, res més, que ocultar el problema real. El problema real no és altre que la manca de drets civils que patim en aquest món globalitzat, ja que no hi ha cap país que s’hagi plantejat la despenalització íntegra de totes les drogues. És evident que molts països no només es plantegen despenalitzar-les per una qüestió moral, sinó pels interessos econòmics i la quantitat de diners que mouen les drogues recordant que és juntament amb el tràfic d’armes i la industria del sexe, el negoci que més diners mou al món.

Les drogues s’han utilitzat per la humanitat des d’èpoques ancestrals, com element curatiu, però també en l’oci i com element de socialització. Actualment ens trobem amb que hi ha drogues que són considerades legals i d’altres que són considerades il•legals. Curiosament les drogues considerades legals són causa de milers i milers de morts en els països occidentals i ningú es planteja la il•legalització d’aquestes substàncies.

Els esforços policials de criminalitzar els i les joves per ser petits consumidors de substàncies il•legals no fa res més que enfortir a les grans màfies que adulteren i s’enriqueixen amb el consentiment dels estats.
Cal, doncs, fer una aposta i una crida per la legalització de totes les substàncies, per acabar amb els negocis fraudulents dels estats amb les màfies.

També és necessari paral•lelament fer un treball d’informació, conscienciació i coneixement de cadascuna de les substàncies, dels riscs evidents que se’n deriven del consum i de l’abús d’aquestes. Com a joves, com a persones cal que puguem ser capaces de decidir el nostre futur, de poder prendre les nostres pròpies decisions i, com és lògic amb les drogues, TU DECIDEIXES!

Rubén David Borràs

Barcelona i la prostitució

L'ofici més vell del món segueix en la clandestinitat. Pocs països s'han mullat i han aprobat lleis per regular aquesta activitat, un negoci que mou milions i milions.

Barcelona s'ha convertit en un important nucli de prostitució il·legal. L'1% de les prostitutes detingudes són repatriades. I aquesta dada ens porta al problema real. Cal seguir treballant per trobar sortides professionals i legals a les persones que exerceixen la prostitució. Però si hi ha prostitució a Barcelona no és perquè s'apliqui o no una ordenança. Hi ha prostitució perquè hi ha demanda. Davant d’aquesta situació decidim prohibir-ho i dedicar tots els esforços a evitar situacions de prostitució (no tan sols al carrer) o ho regularitzem.

Des que la espècie humana viu en societat que existeix la prostitució i seguirà existint. D'una banda perquè hi ha sempre demanda i de l'altra perquè les màfies masclistes (que pos es preocupen per les dones) veuen en aquesta demanda una gran oportunitat de fer "business". O sigui que la única manera d'evitar aquest esclavatge és que les prostitutes puguin treballar de manera legalitzada, digna, amb garanties sanitàries i de protecció social, amb lleis que les protegeixin dels proxenetes i evitin que menors d'edat es prostitueixin.

El mapa de la prostitució a Barcelona evoluciona amb el temps condicionat, d'una banda, per la transformació urbanística de la ciutat, i de l'altra, per la pressió policial. Actualment, hi ha set zones clares on es concentren les prostitutes, tot i que les entitats que treballen directament amb elles només actuen en cinc d'aquestes zones, perquè entenen que les altres dues són purament residuals.
La més important continua sent el barri del Raval, amb carrers històrics com ara el Robador, on es concentren dones de diferents procedències, i el Sant Ramon, en què des de fa uns anys hi ha sobretot romaneses. Sant Pau, la part sud de la Rambla i la zona del mercat de la Boqueria són altres espais on habitualment s'exerceix la prostitució.

Paral·lelament l'alcalde de Barcelona, Jordi Hereu, insisteix a demanar formalment a l'Estat i a la Generalitat, i «en nom del municipalisme» una llei que prohibeixi l'exercici de la prostitució al carrer. Hereu reconeix les limitacions de l'ordenança de civisme i afirma que la policia tindria més instruments per posar fi al treball sexual a la via pública si s'hi legislés en contra. L'alcalde no vol opinar sobre la regulació de l'activitat als bordells –«en aquest debat no hi vull entrar, diu»–, i es limita a afirmar que «l'acord dels municipis és per demanar la prohibició d'aquesta activitat al carrer».

Des de les JERC, creiem que la prostitució s'hauria de legalitzar, i que s'hauria d'exercir en locals preparats per a tal, i sempre amb protecció social per a les prostitutes.

E. López