AQUESTA VAGA TAMBÉ ÉS LA TEVA!

Segurament ets una d’aquelles persones que, quan estava fent segon de batxillerat va pensar que faria l’esforç d’anar a la universitat per poder tenir un futur millor que el dels teus pares. Vas provar de demanar una beca que no et van arribar a donar mai, sense saber que l’atorgament de beques és una competència de la Generalitat que l’Estat s’ha negat a traspassar mai, tenint en compte que el percentatge d'estudiants universitaris becats a Catalunya va ser del 9,8% el 2009, davant la mitjana estatal del 14,8%. Sense la beca, et va tocar treballar a mitja jornada i els caps de setmana en dues feines diferents i amb prou feines arribaves als 500€ bruts al mes, però amb l’entrada en funcionament de Bolonya se t’ha fet del tot impossible seguir compaginant aquesta vida. Així que has hagut de deixar la feina entre setmana i amb prou feines tens temps per fer de monitor de l’esplai on has anat tota la vida.

I les perspectives no semblen millorar. Saps d’amics que ja han acabat la carrera que estan de pràctiques, amb beques que fan riure o amb contractes d’obra i servei que els dura quatre dies. Aquelles persones que estan millor, saps que han estat col·locades per algun padrí, però tu d’aquests no en tens. Antics companys i companyes de classe que es van posar a treballar quan van acabar l’ESO perquè començaven cobrant 2000€ al mes i tu envejaves, ara estan a l’atur sense saber què fer amb la seva vida.
I després hi ha casos com el de la teva germana gran, que fa 5 anys es va llicenciar, ha fet un màster, no sé quants cursos i, després de voltar d’ETT en ETT amb contractes de 6 mesos, ara té sort d’arribar a ser mileurista indefinida. Tot i així, encara viviu a casa els pares perquè el lloguer dels pisos està pels núvols. Sort que amb la crisi havien baixat!

Però espera que la cosa no s’acaba aquí. El govern espanyol del PSOE ha aprovat la famosa reforma laboral, on sembla que el jovent donem un pas més per a la precarització. S'abarateix l'acomiadament universalitzant pràcticament el contracte d'acomiadament amb una indemnització de 33 dies (25 només a càrrec de qui contracta, la resta ho pagarem amb els nostres impostos), es creen encara més espais per a la participació d'ETT's, i a més a més, serà més fàcil incomplir els convenis col·lectius per part de les empreses.

Les JERC tenim clar que la sortida de la crisi ha de venir donada per un gir social, amb mesures que tendeixin a canviar el model productiu, que aposti per la formació de qualitat i prestigiï la FP, que aprofundeixi en una fiscalitat més justa i un control estricte del frau, que territorialitzi les relacions laborals, que aposti per la ocupació en quantitat i qualitat, que continuï l'aposta d'aquests 7 anys en I+D+I i que sobretot, no faci pagar a justos per pecadors.

I encara creus que no tens prou motius per anar a la vaga general del proper dimecres 29?

Vols més motius? Clica [aquí]

L’11 de Setembre: un pas més cap a la victòria!

El passat 11 de setembre va tenir lloc la Diada Nacional de Catalunya. Després del 10 de juliol passat on més d’un milió i mig de persones van sortir al carrer després de la inacceptable sentència del Tribunal Constitucional. El clima polític a Catalunya s’ha anat escalfant en els últims mesos després dels cops que hem rebut des d’Espanya. La cosa no s’acabava aquí i la “catalanofòbia” tornava a fer-se visible en la Defensora del Pueblo que atacava l’ús del català en l’acollida de la immigració, tot i el gran suport social que havia tingut per part de les entitats. Això i d’altres paraules pronunciades des de la caverna feixista del regne d’Espanya han anat sumant fins a desgastar la confiança de catalans i catalanes no independentistes envers l’Estat Espanyol.
Amb aquest ambient doncs, arribàvem al passat 11 de Setembre en què les JERC creiem que era el moment per tornar a sortir al carrer i reivindicar l’allau d’injustícies que no paren de ploure després de les onades de referèndums sobre la independència i la pujada més que justificada que està fent l’independentisme. Així doncs, milers i milers de persones van sortir al carrer per celebrar una Diada Nacional farcida d’actes de tots els tipus; des d’actes més lúdics des de primera hora del matí pels i les més petites, passant per l’homenatge al Fossar i al monument de Rafael de Casanova amb el dinar d’Esquerra i JERC-Barcelona a peu de carrer i posteriorment la manifestació amb concerts a l’Arc de Triomf que suposaven la cirereta del pastís.
Des de les JERC-Sant Andreu valorem doncs molt positivament la Diada Nacional passada on tots els actes van transcórrer en un ambient festiu. I animem a tot el jovent dels Països Catalans a que la lluita no s’acaba en un 10 de juliol o un 11 de setembre; la lluita s’acabarà quan d’una vegada per totes seguem les cadenes de l’opressió.

Ara més que mai: INDEPENDÈNCIA!
Visca els Països Catalans lliures!

Acampada Jove 2010: Suma-t'hi!

Un punt de trobada de la festa, de la música en català i de la música internacional amb accent reivindicatiu; un espai de llibertat alternatiu als circuits d'oci de masses... Ja és aquí la quinzena edició de l'Acampada Jove!

Un festival de música, tallers, xerrades i activitats a favor de la consciència social i nacional dels Països Catalans és el que trobaràs un any més els dies 15, 16 i 17 de juliol a Montblanc (La Conca de Barberà).

Dijous amb Strombers i la Pegatina, divendres amb Ojos de Brujo i Los Delinqüentes, dissabte amb els Pets, Banda Bassotti o Skatalà; i tot això en un espai immillorable amb zones d'acampada, serveis, piscina i la Vila de Montblanc, que oferirà activitats i espais per disfrutar.

Hi vols venir i ets de Sant Andreu? Pots comprar les teves entrades a la Taverna La Lira (c/Coroleu, 15) cada dia a partir de les 18h o per internet a www.acampadajove.cat/entrades .

T'ho perdràs?

Un país madur

Malgrat les amenaces de moltes persones i el menyspreu d’altres, la Llei de Consultes Populars impulsada per Esquerra ja ha donat els seus fruits. La Coordinadora Nacional per la Consulta sobre la Independència ha fet servir la Llei de Consultes Populars per iniciar el procés que ha conduir a la següent consulta popular sobre l'Estat propi: la que ha de convocar el Parlament de Catalunya. Concretament, la Coordinadora ha fet servir la figura de la Iniciativa Popular, prevista per la Llei, per tal de demanar al Parlament que convoqui, l'any 2011, un referèndum oficial en el qual la pregunta seria la següent: "Per tal que el Parlament de Catalunya porti a terme les iniciatives necessàries per fer efectiva la voluntat popular, està d’acord que la Nació Catalana esdevingui un Estat de dret, independent i social integrat a la Unió Europea?". Però abans de tot això, quan s’hagin recollit les signatures, ens trobarem amb un altre gran obstacle a batre quan el Parlament hagi d’aprovar la iniciativa popular. Ens trobarem amb un Parlament amb una Convergència poruga que ja s’ha afanyat a dir que la ciutadania de Catalunya no és prou madura per decidir el seu futur. Ens trobarem amb un Parlament on només hi haurà un partit que ha defensat sense embuts la independència d’aquest país i el dret a decidir-ho. Només si Esquerra és forta, Catalunya decidirà.

Cal explicar bé les coses. És cert que amb aquesta llei és necessària l’autorització de l’Estat espanyol per a la consulta i aquest, amb molta probabilitat, no la donarà. De no ser així, la llei estaria aturada al Tribunal Constitucional, ja que va ser precisament arran del pacte Mas-Zapatero que l’Estatut va incloure la clàusula de l’autorització estatal. Però aleshores ja no ens trobarem amb inconvenients de caire legal; ens trobarem amb la cara més crua i antidemocràtica de l’estat espanyol, i això els hi serà difícil de defensar.

Així doncs, les JERC treballarem incansablement per celebrar un referèndum oficial, recollint signatures arreu, i sent conscients que tindrem un camí encara ple d’obstacles on caldrà fer molta pedagogia per crear una massa social encara més àmplia que hi doni suport. Perquè fugim de paternalismes porucs, i perquè nosaltres sí, creiem que tenim país madur i disposat a decidir lliurement el seu futur.

La costella de ningú

El passat 7 d’abril, Josep Maria Espinàs escriví a El Periódico de Catalunya l’article “Què estudies? Igualtat”, on es va mostrar contrari a l’existència del Ministeri d’Igualtat, comparant-lo amb el Ministerio de Guerra, que seguí en vigència “quan no hi havia guerra”.

L’article rebé múltiples crítiques (sobretot de col•lectius feministes i de dones) que justificaven la seva existència, citant que el Ministeri té la funció d’erradicar qualsevol discriminació per raó de sexe, religió o ideologia.

Les respostes, doncs, documentàven el que és evident i justicaven el que és obvi. Per què cada vegada que ens referim a una situació de desigualtat de gènere, ens veiem obligats i obligades a reforçar l’argument amb milers de dades?
Doncs sembla que encara cal, perquè la discriminació quedi evidenciada, escriure algunes dades:

•El 70% de les persones pobres del món són dones.
•El 80% dels desplaçats del món són dones.
•Hi ha 110 milions de dones amb els òrgans genitals mutilats, i cada any se’n mutilen 2 milions més.
•De cada tres dones, una rep maltractaments.
•Les dones executen 2/3 del treball fet en el món, però només reben 1/5 del benefici mundial. A més, tan sols posseeixen l’1% del total de la propietat mundial.
•El 70% dels gairebé 900 milions d’analfabets són dones
•Només en un 9,77% de les llars catalanes es comparteixen les responsabilitats dòmestico-familiars a parts iguals.
•A Catalunya una dona que treballa al sector serveis guanya 11,13€/hora, un home en guanya 14,68 (diferència= 3,55€/hora). Al sector industrial, la diferència puja a 4,43€ més l’hora pels homes.

Des de Catalunya fins al Congo la lluita per la igualtat ha de tenir l’empara de les lleis i, per tant, de gent que s’hi dediqui i transformi les dades anteriors.
Per fer-ho, però, el Ministerio de Igualdad hauria d’estar dotat de veritables competències i, com des del Govern de Catalunya s’ha impulsat, formar part d’una conselleria (o ministeri, en el cas espanyol) des d’on exercir polítiques transversals que englobin tots els aspectes fonamentals contra la discriminació - com el treball o l’educació -, tal i com es treballa amb la Secretaria de Joventut.

Dones i homes hem de lluitar a la mateixa banda, sense por a renunciar als nostres propis espais i diferències. Junts i juntes podrem aconseguir la igualtat que reclamem per les persones d’origen immigrat o pel col•lectiu LGTB.

L’existència de polítiques contra la discriminació pe motius de gènere han de suposar-nos el convenciment que tots i totes tinguem els mateixos drets, el recolzament administratiu necessari per tal que la societat transformi la injustícia en oportunitat.

Totes i tots podem fer que les dones no siguem la costella de ningú.



Laia Grangé i Garcia

Participar és decidir!

Durant aquests s’està portant a terme el procés participatiu del 10 al 16 de maig a la ciutat de Barcelona, per tal de decidir el model de Diagonal pel que es decanten els i les barcelonines. Una consulta que no passa desapercebuda precisament perquè resulta ser innovadora, i diem innovadora ja que a més que la ciutadania té la possibilitat a decidir com vol que sigui en un futur una de les avingudes principals de la ciutat, aquest cop els i les joves majors de 16 anys tindran dret a vot, des de les JERC sempre hem apostat per tenir en compte i potenciar la veu dels i les joves que en un futur seran qui s’encarregui les encarregades de fer una política de proximitat i confiança amb la ciutadania, per tant és positiu obtinguin els valors de la participació ciutadana com una garant de la democràcia. Així doncs el jovent que estigui dins d’aquest marc d’edat podran votar per primer cop en una consulta que, tot i no ésser vinculant, el pes que tindrà moralment serà considerable i l’Ajuntament de Barcelona en cas de no respondre d’acord amb l’opinió majoritària de la ciutadania deixaria molt a desitjar.

D’altra banda, ha estat Esquerra qui ha donat suport a la reforma proposada per l’Ajuntament amb l’única condició que aquesta pogués ésser decidida mitjançant un procés participatiu com el que s’apropa, així doncs apostant per la participació ciutadana tots i totes podrem decidir de mica en mica quin és el model de ciutat que volem; un sistema que dota de més poder decisori a la ciutadania qüestions que a vegades a l’alcalde de Barcelona i la resta del govern de la ciutat se’ls passa per alt.

Per tant, les JERC-Sant Andreu animem al jovent a partir de 16 anys a votar a la consulta fent-lo doncs el motor de canvi de la nostra ciutat.

Cultura emmanillada!

L’estat espanyol viu en una fase de desculturització de la seva societat, en un autèntic estat d’excepció en el camp de les noves tecnologies que fa que fotocopiar un llibre o gravar un cd/dvd parcial o totalment estigui més penalitzat que robar-los o agredir a algú. Per si això no fos prou, des d’alguns mitjans de comunicació, la SGAE i el govern espanyol s’intenta criminalitzar constantment a les persones que descarreguen arxius d’Internet basant-se en arguments morals i ètics sobre qüestions de propietat intel•lectual. I per acabar-ho d’adobar l’Estat Espanyol té un dels cànons digitals més cars d’Europa.

El dret a la còpia privada és un dret que tots i totes les usuàries tenim i que ens legitima a intercanviar informació, arxius, musica etc, sempre i quan no tinguem cap ànim de lucre. En base a això s’aplica el cànon digital, un cànon que grava tots els elements necessaris per realitzar una còpia privada. Aquest cànon no és res més que un impost que se’ns carrega als i les usuàries per si un dia utilitzem un pen-drive o un cd per realitzar una còpia, sense tenir en compte que aquests cd pot estar gravant informació no intercanviada com per exemple fotos personals, textos o treballs universitaris. Això no és res més que multar abans de delinquir, vulnerat la presumpció d’innocència.

Una altra qüestió a tenir en compte és la Ley de Economia Sostenible (LES), promoguda pel govern Zapatero i la ministra Sinde, on es plantegen aberracions tant flagrants i que retallen la llibertat d’expressió d’una manera important com el fet que es doni poder a un organisme administratiu per tancar pàgines web si aquest considera que la web transgredeix els drets de propietat. Que el poder de tancar una web davant d’un suposat delicte el tingui un òrgan que podria estar format per la pròpia indústria i no un jutge, no passa per casualitat. El poder judicial ha avalat sempre les pàgines d’enllaços dient que no vulneren la propietat individual, i en canvi el que pretén el govern és donar poder a un organisme per tal de siguin certs personatges el que tingui el poder de tancar i censurar webs.

Finalment, és important recalcar que iniciatives com les llicències “creative commons”, i les iniciatives de molts grups de música de penjar la seva música gratuïtament a Internet, no genera pèrdues als autors, ans al contrari, genera el benefici col•lectiu de més accés i facilitat a la cultura i el benefici individual del creador que té una maximització del coneixement del seu producte cultural.



Rubèn D. Borràs

Llums, càmeres, acció!

S’apaguen els llums, s’encén el projector, els primers tràilers i anuncis de la nit apareixen sobre la gran lona blanca, gent a currecuita pel passadís buscant un seient lliure, xiuxiuejos, la noia del costat buscant les ulleres, olor a crispetes, xarrups de coca-cola, un vespre al cinema. Una situació quotidiana, habitual per a molts de nosaltres, normal vaja...o potser no tant?

Aquesta és la gran pregunta que molta de la ciutadania catalana ens fèiem quan anàvem a les sales cinematogràfiques d’arreu del territori: és normal que no hi passin cap pel·lícula en català? Evidentment no, no ho és de normal. I finalment el Govern de la Generalitat de Catalunya, sota la iniciativa del Conseller de Cultura Joan Manuel Tresserres, ha decidit intervenir per tal de posar remei a aquesta situació amb la no exempta de polèmica Llei del Cinema, la qual es troba actualment en tràmits parlamentaris.

La Llei és clara: qualsevol pel·lícula que s'estreni doblada o subtitulada a les sales de Catalunya haurà de comptar amb un mínim d'un 50% de còpies en català. L'any passat un 90% dels films exhibits al Principat ho van ser en castellà, ja fos en versió original o doblada, mentre que només un 3% ho van ser en català. Aquestes dades clamen al cel i era del tot necessari que el Govern s’impliqués directament per tal de corregir aquesta situació de desigualtat manifesta.

Les JERC Sant Andreu donem tot el nostre suport a la Llei del Cinema perquè considerem que la situació actual del sector cinematogràfic no reflecteix en absolut la realitat sociolingüística de Catalunya i que no tan sols no garanteix, sinó que a més vulnera el dret dels catalans i les catalanes de poder veure les pel·lícules en qualsevol de les dues llengües oficials del país.

Abans ja hem dit que es tractava d’una llei polèmica i tant les majors com les distribuidores del Principat hi han mostrat obertament el seu rebuig. L’expressió màxima d’aquesta oposició frontal la vam trobar quan el passat dilluns dia 1 de febrer un gran nombre de cinemes del territori van decidir fer vaga i van tancar les seves portes. La resposta de les JERC va ser immediata: una crida en massa perquè aquell mateix dia s’anés a veure una pel·lícula en alguns dels pocs cinemes que van mantenir les sales obertes, com els Lauren Sant Andreu.

L’oposició continuarà i la batallà serà llarga. Ens diran, tot esgrimint arguments neoliberals i mercantilistes, que no hi ha oferta en català perquè la gent no ho demana. Ens diran coses tals com que aquí ningú vol sentir en Clint Eatswood cridant “ets un tros de gamarús”!. Que no ens enganyin. Segons estudis recents, el públic català consumeix cada vegada més productes en la nostra llengua. Dos exemples ràpids: les emissores de ràdio en català son líders d’audiència i la venda de llibres en català ha augmentat de manera molt significativa en els últims anys.

Ens hem acostumat a que quan les llums s’apaguin i el projector comenci a funcionar els nostres drets lingüístics es vegin automàticament vulnerats. No estem parlant d’imposar, sinó d’igualar. La imposició ens venia donada. Amb l’aprovació de la Llei del Cinema s’ha donat un pas endavant molt important, i com diria en Bogart (tot i que ell ho diria en una altra llengua) “crec que aquest és el començament d’una bonica amistat”.

Paradoxal participació

Alguna cosa està canviant a la nostra societat tan de pressa que sovint ens costa posar el punt mort i parar-nos a reflexionar. STOP.

Vivim en un moment impregnat de desafecció, de baixa eficàcia política (la gent es veu poc capaç de canviar el rumb de les coses) i de crítica constant a una classe política cada vegada més allunyada. O això és el que ens volen fer creure.

La paradoxa no pot ser més evident. Mai fins ara havien sorgit formes tan variades i innovadores de participació ciutadana.
Em refereixo, com no podria ser d’una altra manera, a les consultes sobre la independència a centenars de municipis catalans sorgits de la iniciativa de la societat civil. Un clar exemple de la voluntat d’exercir el dret a decidir sobre l’autodeterminació del nostre país, vetada per les estructures clàssiques del nostre sistema polític.

Però evidentment, de mostres en tenim moltes més. Iniciatives com el Fòrum Social Català – on la creació d’opinió i el desenvolupament de noves vies de participació ciutadana han estat la seva essència -, processos participatius arreu del territori amb voluntat real de donar veu al poble - amb un clar exemple amb Pla Nacional de la Joventut de Catalunya impulsat per la Secretaria de Joventut - consells territorials i sectorials amb un funcionament seriós o el sorgiment de nous moviments socials alternatius que canalitzen les demandes d’una societat amb clares ganes de dir-hi la seva.

I aquí esdevé la paradoxa. Comptem amb uns mitjans de comunicació convencionals que critiquen una realitat (desafecció, baixa participació, partidismes) però lluny de promoure una alternativa que s’està coent, que existeix i que poc a poc es va fent més imprescindible, segueixen amb els esquemes del segle passat.

I aquí els partits polítics hi tenim el nostre gran repte. Tenir la capacitat d’entendre els canvis, de participar-hi i finalment d’actuar, des del consens, l’atenció i la voluntat de renovar-nos. A les JERC ho tenim clar, sabem que les coses estan canviant i nosaltres amb elles. Creiem en el dret a decidir i en el dret a participar, a dir-hi la nostra i, en definitiva, a incidir per tal que les coses algun dia puguin ser diferents.

La quimera de Copenhague.

Aquest mes de desembre va celebrar-se a Copenhague la COP 15, la “ 15ª Conferència de les parts” , o, dit d’altra manera, la Conferència Internacional Sobre el Canvi Climàtic.

Els objectius finals que buscava aquesta cimera era un pla per reduir al 2050 un 80% els nivells d’emissions de CO2 a l’atmosfera, passant per reduir-los entre un 20 i un 40% cap a l’any 2020. Literalment, els organitzadors buscaven "la conclusió d'un acord jurídicament vinculant sobre el clima, vàlid en tot el món, que s'apliqués a partir de 2012".

En un principi hi havia motius per l’esperança. El president dels EUA, Barack Obama, va acudir a la cita després que el seu predecessor es retirés del protocol de Kyoto. Tant els EUA com la UE, fins ara la principal valedora del tractat, van anunciar plans específics de cara al 2020. També van prometre inversions en investigació en energies renovables, que, tot i ser només promeses, denoten una actitud positiva i un reconeixement de la situació.

El problema, però, va començar en buscar un acord en la situació econòmica global actual. Tot i les seves bones intencions, el plantejament tant de la UE com dels Estats Units ha obviat el fet que la responsabilitat actual de les nacions industrialitzades no és la mateixa que la de les economies emergents. Estats Units i Xina produeixen el 40% de les emissions mundials de CO2 avui en dia. Les emissions històriques, però, no tenen res a veure. El president espanyol, Rodriguez Zapatero, va tornar a ficar la pota equiparant les responsabilitats d’ambdós països. L’Índia ja ha dit que no acceptarà restriccions per solucionar un problema que han causat els països rics. Molts altres països han avisat que és injust que se’ls penalitzi el consum de combustibles fòssils quan en bona mesura aquest es deu a la fabricació de béns de consum destinats a nacions industrialitzades.

La resposta per part dels països rics ha estat la creació d’un fons d’adaptació per ajudar als països del tercer mon a desenvolupar la seva indústria sense malmetre el medi ambient. Les xifres que han sortit fins ara parlen de 7.200 milions d’un pla presentat per la Unió Europea als 150.000 milions del Fons Monetari Internacional proposats pel filàntrop i inversor George Soros.

Aquestes quantitats demostren que els anys de creixement descontrolats de les últimes dècades no han estat emmarcats únicament als països occidentals, sinó que han pagat un cost mediambiental que ara han de tornar a tot el planeta. El flux de diners que ara és necessari que passi de les nacions industrialitzades al tercer món pot entendre’s tranquil•lament com els falsos beneficis econòmics que ha causat la negligència davant del clima, i que ara s’ha d’invertir a nivell global per solucionar el problema. Com si fos un “préstec mediambiental” que ara s’ha de tornar. I tots sabem que un préstec sempre es torna amb interessos. La falta de preparació potser va ser inevitable al principi, però les solucions podrien haver-les començat a plantejar molt abans. I ara el cost de revertir la situació serà major que els beneficis que la ignorància autoalimentada va proporcionar en el seu moment. I major serà com més es trigui a actuar.

Sembla que es demostra que la cura pel clima no és una opció més ni una obsessió neoprogre, sinó un aspecte fonamental a tenir en compte en el desenvolupament econòmic, de tipus que sigui. I fins ara tots els països han estat deficitaris en aquest aspecte. Els milions que es cediran al tercer món només representen un equilibrament de les responsabilitats, però el sistema segueix sent el mateix, i si no es canvia d’arrel poc servirà que els països pobres actuïn per controlar les seves emissions, ja que a nivell mundial el problema persistirà. Des de les JERC creiem que és indispensable un canvi de model econòmic que no es fonamenti en el creixement continuat i desmesurat actual, on l’únic objectiu que es té en compte són els beneficis inmediats.

La diferència de rentes per càpita entre el desforestat Haití, país més pobre d’Amèrica, i la cinc vegades més rica República Dominicana, amb lleis de protecció mediambiental des de la dècada dels 80, sembla donar-me la raó.

A part, no es pot acabar sense deixar de recordar l’alt grau de repressió que van patir els manifestants de diferents sectors altermundistes, ja que van haver més de cent detencions i es van expulsar del recinte líders d’ONGs acreditades.

El dret dels animals, el deure dels humans

És tolerable que la llei permeti la tortura animal fins a la mort exhibint el patiment d’un animal per tal de que un conjunt reduït de persones n’obtinguin beneficis econòmics o per diversió d’algunes persones?

La resposta des de les JERC, ha estat no. No, perquè la cultura s’ha de moure dins uns paràmetres ètics i de respecte cap a la resta d’animals que ens envolten. És cert que en alguns indrets del nostre país la cultura està relacionada amb els braus, però en cap cas es porta a l’animal fins al seu assassinat o tortura. L’Estat Espanyol, vol vendre com a diversió per al turisme que arriba al nostre país el maltractament d’un animal fins a la mort. És evident que les curses de braus queden fora dels paràmetres de respecte i convivència que hem de tenir amb la resta del medi. O és que a algú de nosaltres li agradaria ser en el lloc del brau? Diria que no.

En cap cas entenem el debat que s’ha aprovat fa uns dies al Parlament com un debat identitari sinó com un debat de drets cap als animals i entre els quals hi ha de constar la prohibició d’exhibir l’agonia provocada de l’animal públicament com a diversió.

Tantmateix, és força lamentable que hi hagi partits polítics que ni tant sols estiguin disposats a obrir una escletxa de debat pel temor que tenen a la possible abolició de les corrides. Tot i el posicionament clar de la societat catalana, un cop més diversos partits polítics del nostre país han volgut silenciar la veu d’una majoria social, aquesta ha estat l’estratègia del nacionalisme espanyol intentant evitar el debat de la ILP.

Als Països Catalans, l’assassinat d’un animal per diversió no és cultura, sinó simplement una salvatjada i des de les JERC-Sant Andreu també demanem l’abolició de les corrides i de tota pràctica de diversió des de la tortura i del patiment d’un animal.

ALS PAÏSOS CATALANS LA TORTURA NO ÉS CULTURA!

M. Ferrer