Aquest mes de desembre va celebrar-se a Copenhague la COP 15, la “ 15ª Conferència de les parts” , o, dit d’altra manera, la Conferència Internacional Sobre el Canvi Climàtic.
Els objectius finals que buscava aquesta cimera era un pla per reduir al 2050 un 80% els nivells d’emissions de CO2 a l’atmosfera, passant per reduir-los entre un 20 i un 40% cap a l’any 2020. Literalment, els organitzadors buscaven "la conclusió d'un acord jurídicament vinculant sobre el clima, vàlid en tot el món, que s'apliqués a partir de 2012".
En un principi hi havia motius per l’esperança. El president dels EUA, Barack Obama, va acudir a la cita després que el seu predecessor es retirés del protocol de Kyoto. Tant els EUA com la UE, fins ara la principal valedora del tractat, van anunciar plans específics de cara al 2020. També van prometre inversions en investigació en energies renovables, que, tot i ser només promeses, denoten una actitud positiva i un reconeixement de la situació.
El problema, però, va començar en buscar un acord en la situació econòmica global actual. Tot i les seves bones intencions, el plantejament tant de la UE com dels Estats Units ha obviat el fet que la responsabilitat actual de les nacions industrialitzades no és la mateixa que la de les economies emergents. Estats Units i Xina produeixen el 40% de les emissions mundials de CO2 avui en dia. Les emissions històriques, però, no tenen res a veure. El president espanyol, Rodriguez Zapatero, va tornar a ficar la pota equiparant les responsabilitats d’ambdós països. L’Índia ja ha dit que no acceptarà restriccions per solucionar un problema que han causat els països rics. Molts altres països han avisat que és injust que se’ls penalitzi el consum de combustibles fòssils quan en bona mesura aquest es deu a la fabricació de béns de consum destinats a nacions industrialitzades.
La resposta per part dels països rics ha estat la creació d’un fons d’adaptació per ajudar als països del tercer mon a desenvolupar la seva indústria sense malmetre el medi ambient. Les xifres que han sortit fins ara parlen de 7.200 milions d’un pla presentat per la Unió Europea als 150.000 milions del Fons Monetari Internacional proposats pel filàntrop i inversor George Soros.
Aquestes quantitats demostren que els anys de creixement descontrolats de les últimes dècades no han estat emmarcats únicament als països occidentals, sinó que han pagat un cost mediambiental que ara han de tornar a tot el planeta. El flux de diners que ara és necessari que passi de les nacions industrialitzades al tercer món pot entendre’s tranquil•lament com els falsos beneficis econòmics que ha causat la negligència davant del clima, i que ara s’ha d’invertir a nivell global per solucionar el problema. Com si fos un “préstec mediambiental” que ara s’ha de tornar. I tots sabem que un préstec sempre es torna amb interessos. La falta de preparació potser va ser inevitable al principi, però les solucions podrien haver-les començat a plantejar molt abans. I ara el cost de revertir la situació serà major que els beneficis que la ignorància autoalimentada va proporcionar en el seu moment. I major serà com més es trigui a actuar.
Sembla que es demostra que la cura pel clima no és una opció més ni una obsessió neoprogre, sinó un aspecte fonamental a tenir en compte en el desenvolupament econòmic, de tipus que sigui. I fins ara tots els països han estat deficitaris en aquest aspecte. Els milions que es cediran al tercer món només representen un equilibrament de les responsabilitats, però el sistema segueix sent el mateix, i si no es canvia d’arrel poc servirà que els països pobres actuïn per controlar les seves emissions, ja que a nivell mundial el problema persistirà. Des de les JERC creiem que és indispensable un canvi de model econòmic que no es fonamenti en el creixement continuat i desmesurat actual, on l’únic objectiu que es té en compte són els beneficis inmediats.
La diferència de rentes per càpita entre el desforestat Haití, país més pobre d’Amèrica, i la cinc vegades més rica República Dominicana, amb lleis de protecció mediambiental des de la dècada dels 80, sembla donar-me la raó.
A part, no es pot acabar sense deixar de recordar l’alt grau de repressió que van patir els manifestants de diferents sectors altermundistes, ja que van haver més de cent detencions i es van expulsar del recinte líders d’ONGs acreditades.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada