S’apaguen els llums, s’encén el projector, els primers tràilers i anuncis de la nit apareixen sobre la gran lona blanca, gent a currecuita pel passadís buscant un seient lliure, xiuxiuejos, la noia del costat buscant les ulleres, olor a crispetes, xarrups de coca-cola, un vespre al cinema. Una situació quotidiana, habitual per a molts de nosaltres, normal vaja...o potser no tant?
Aquesta és la gran pregunta que molta de la ciutadania catalana ens fèiem quan anàvem a les sales cinematogràfiques d’arreu del territori: és normal que no hi passin cap pel·lícula en català? Evidentment no, no ho és de normal. I finalment el Govern de la Generalitat de Catalunya, sota la iniciativa del Conseller de Cultura Joan Manuel Tresserres, ha decidit intervenir per tal de posar remei a aquesta situació amb la no exempta de polèmica Llei del Cinema, la qual es troba actualment en tràmits parlamentaris.
La Llei és clara: qualsevol pel·lícula que s'estreni doblada o subtitulada a les sales de Catalunya haurà de comptar amb un mínim d'un 50% de còpies en català. L'any passat un 90% dels films exhibits al Principat ho van ser en castellà, ja fos en versió original o doblada, mentre que només un 3% ho van ser en català. Aquestes dades clamen al cel i era del tot necessari que el Govern s’impliqués directament per tal de corregir aquesta situació de desigualtat manifesta.
Les JERC Sant Andreu donem tot el nostre suport a la Llei del Cinema perquè considerem que la situació actual del sector cinematogràfic no reflecteix en absolut la realitat sociolingüística de Catalunya i que no tan sols no garanteix, sinó que a més vulnera el dret dels catalans i les catalanes de poder veure les pel·lícules en qualsevol de les dues llengües oficials del país.
Abans ja hem dit que es tractava d’una llei polèmica i tant les majors com les distribuidores del Principat hi han mostrat obertament el seu rebuig. L’expressió màxima d’aquesta oposició frontal la vam trobar quan el passat dilluns dia 1 de febrer un gran nombre de cinemes del territori van decidir fer vaga i van tancar les seves portes. La resposta de les JERC va ser immediata: una crida en massa perquè aquell mateix dia s’anés a veure una pel·lícula en alguns dels pocs cinemes que van mantenir les sales obertes, com els Lauren Sant Andreu.
L’oposició continuarà i la batallà serà llarga. Ens diran, tot esgrimint arguments neoliberals i mercantilistes, que no hi ha oferta en català perquè la gent no ho demana. Ens diran coses tals com que aquí ningú vol sentir en Clint Eatswood cridant “ets un tros de gamarús”!. Que no ens enganyin. Segons estudis recents, el públic català consumeix cada vegada més productes en la nostra llengua. Dos exemples ràpids: les emissores de ràdio en català son líders d’audiència i la venda de llibres en català ha augmentat de manera molt significativa en els últims anys.
Ens hem acostumat a que quan les llums s’apaguin i el projector comenci a funcionar els nostres drets lingüístics es vegin automàticament vulnerats. No estem parlant d’imposar, sinó d’igualar. La imposició ens venia donada. Amb l’aprovació de la Llei del Cinema s’ha donat un pas endavant molt important, i com diria en Bogart (tot i que ell ho diria en una altra llengua) “crec que aquest és el començament d’una bonica amistat”.
0 comentaris:
Publica un comentari