La costella de ningú

El passat 7 d’abril, Josep Maria Espinàs escriví a El Periódico de Catalunya l’article “Què estudies? Igualtat”, on es va mostrar contrari a l’existència del Ministeri d’Igualtat, comparant-lo amb el Ministerio de Guerra, que seguí en vigència “quan no hi havia guerra”.

L’article rebé múltiples crítiques (sobretot de col•lectius feministes i de dones) que justificaven la seva existència, citant que el Ministeri té la funció d’erradicar qualsevol discriminació per raó de sexe, religió o ideologia.

Les respostes, doncs, documentàven el que és evident i justicaven el que és obvi. Per què cada vegada que ens referim a una situació de desigualtat de gènere, ens veiem obligats i obligades a reforçar l’argument amb milers de dades?
Doncs sembla que encara cal, perquè la discriminació quedi evidenciada, escriure algunes dades:

•El 70% de les persones pobres del món són dones.
•El 80% dels desplaçats del món són dones.
•Hi ha 110 milions de dones amb els òrgans genitals mutilats, i cada any se’n mutilen 2 milions més.
•De cada tres dones, una rep maltractaments.
•Les dones executen 2/3 del treball fet en el món, però només reben 1/5 del benefici mundial. A més, tan sols posseeixen l’1% del total de la propietat mundial.
•El 70% dels gairebé 900 milions d’analfabets són dones
•Només en un 9,77% de les llars catalanes es comparteixen les responsabilitats dòmestico-familiars a parts iguals.
•A Catalunya una dona que treballa al sector serveis guanya 11,13€/hora, un home en guanya 14,68 (diferència= 3,55€/hora). Al sector industrial, la diferència puja a 4,43€ més l’hora pels homes.

Des de Catalunya fins al Congo la lluita per la igualtat ha de tenir l’empara de les lleis i, per tant, de gent que s’hi dediqui i transformi les dades anteriors.
Per fer-ho, però, el Ministerio de Igualdad hauria d’estar dotat de veritables competències i, com des del Govern de Catalunya s’ha impulsat, formar part d’una conselleria (o ministeri, en el cas espanyol) des d’on exercir polítiques transversals que englobin tots els aspectes fonamentals contra la discriminació - com el treball o l’educació -, tal i com es treballa amb la Secretaria de Joventut.

Dones i homes hem de lluitar a la mateixa banda, sense por a renunciar als nostres propis espais i diferències. Junts i juntes podrem aconseguir la igualtat que reclamem per les persones d’origen immigrat o pel col•lectiu LGTB.

L’existència de polítiques contra la discriminació pe motius de gènere han de suposar-nos el convenciment que tots i totes tinguem els mateixos drets, el recolzament administratiu necessari per tal que la societat transformi la injustícia en oportunitat.

Totes i tots podem fer que les dones no siguem la costella de ningú.



Laia Grangé i Garcia

Participar és decidir!

Durant aquests s’està portant a terme el procés participatiu del 10 al 16 de maig a la ciutat de Barcelona, per tal de decidir el model de Diagonal pel que es decanten els i les barcelonines. Una consulta que no passa desapercebuda precisament perquè resulta ser innovadora, i diem innovadora ja que a més que la ciutadania té la possibilitat a decidir com vol que sigui en un futur una de les avingudes principals de la ciutat, aquest cop els i les joves majors de 16 anys tindran dret a vot, des de les JERC sempre hem apostat per tenir en compte i potenciar la veu dels i les joves que en un futur seran qui s’encarregui les encarregades de fer una política de proximitat i confiança amb la ciutadania, per tant és positiu obtinguin els valors de la participació ciutadana com una garant de la democràcia. Així doncs el jovent que estigui dins d’aquest marc d’edat podran votar per primer cop en una consulta que, tot i no ésser vinculant, el pes que tindrà moralment serà considerable i l’Ajuntament de Barcelona en cas de no respondre d’acord amb l’opinió majoritària de la ciutadania deixaria molt a desitjar.

D’altra banda, ha estat Esquerra qui ha donat suport a la reforma proposada per l’Ajuntament amb l’única condició que aquesta pogués ésser decidida mitjançant un procés participatiu com el que s’apropa, així doncs apostant per la participació ciutadana tots i totes podrem decidir de mica en mica quin és el model de ciutat que volem; un sistema que dota de més poder decisori a la ciutadania qüestions que a vegades a l’alcalde de Barcelona i la resta del govern de la ciutat se’ls passa per alt.

Per tant, les JERC-Sant Andreu animem al jovent a partir de 16 anys a votar a la consulta fent-lo doncs el motor de canvi de la nostra ciutat.