La costella de ningú

El passat 7 d’abril, Josep Maria Espinàs escriví a El Periódico de Catalunya l’article “Què estudies? Igualtat”, on es va mostrar contrari a l’existència del Ministeri d’Igualtat, comparant-lo amb el Ministerio de Guerra, que seguí en vigència “quan no hi havia guerra”.

L’article rebé múltiples crítiques (sobretot de col•lectius feministes i de dones) que justificaven la seva existència, citant que el Ministeri té la funció d’erradicar qualsevol discriminació per raó de sexe, religió o ideologia.

Les respostes, doncs, documentàven el que és evident i justicaven el que és obvi. Per què cada vegada que ens referim a una situació de desigualtat de gènere, ens veiem obligats i obligades a reforçar l’argument amb milers de dades?
Doncs sembla que encara cal, perquè la discriminació quedi evidenciada, escriure algunes dades:

•El 70% de les persones pobres del món són dones.
•El 80% dels desplaçats del món són dones.
•Hi ha 110 milions de dones amb els òrgans genitals mutilats, i cada any se’n mutilen 2 milions més.
•De cada tres dones, una rep maltractaments.
•Les dones executen 2/3 del treball fet en el món, però només reben 1/5 del benefici mundial. A més, tan sols posseeixen l’1% del total de la propietat mundial.
•El 70% dels gairebé 900 milions d’analfabets són dones
•Només en un 9,77% de les llars catalanes es comparteixen les responsabilitats dòmestico-familiars a parts iguals.
•A Catalunya una dona que treballa al sector serveis guanya 11,13€/hora, un home en guanya 14,68 (diferència= 3,55€/hora). Al sector industrial, la diferència puja a 4,43€ més l’hora pels homes.

Des de Catalunya fins al Congo la lluita per la igualtat ha de tenir l’empara de les lleis i, per tant, de gent que s’hi dediqui i transformi les dades anteriors.
Per fer-ho, però, el Ministerio de Igualdad hauria d’estar dotat de veritables competències i, com des del Govern de Catalunya s’ha impulsat, formar part d’una conselleria (o ministeri, en el cas espanyol) des d’on exercir polítiques transversals que englobin tots els aspectes fonamentals contra la discriminació - com el treball o l’educació -, tal i com es treballa amb la Secretaria de Joventut.

Dones i homes hem de lluitar a la mateixa banda, sense por a renunciar als nostres propis espais i diferències. Junts i juntes podrem aconseguir la igualtat que reclamem per les persones d’origen immigrat o pel col•lectiu LGTB.

L’existència de polítiques contra la discriminació pe motius de gènere han de suposar-nos el convenciment que tots i totes tinguem els mateixos drets, el recolzament administratiu necessari per tal que la societat transformi la injustícia en oportunitat.

Totes i tots podem fer que les dones no siguem la costella de ningú.



Laia Grangé i Garcia