La Canya

AQUESTA VAGA TAMBÉ ÉS LA TEVA!

2010-09-28T07:32:00.000-07:00

Segurament ets una d’aquelles persones que, quan estava fent segon de batxillerat va pensar que faria l’esforç d’anar a la universitat per poder tenir un futur millor que el dels teus pares. Vas provar de demanar una beca que no et van arribar a donar mai, sense saber que l’atorgament de beques és una competència de la Generalitat que l’Estat s’ha negat a traspassar mai, tenint en compte que el percentatge d'estudiants universitaris becats a Catalunya va ser del 9,8% el 2009, davant la mitjana estatal del 14,8%. Sense la beca, et va tocar treballar a mitja jornada i els caps de setmana en dues feines diferents i amb prou feines arribaves als 500€ bruts al mes, però amb l’entrada en funcionament de Bolonya se t’ha fet del tot impossible seguir compaginant aquesta vida. Així que has hagut de deixar la feina entre setmana i amb prou feines tens temps per fer de monitor de l’esplai on has anat tota la vida.

I les perspectives no semblen millorar. Saps d’amics que ja han acabat la carrera que estan de pràctiques, amb beques que fan riure o amb contractes d’obra i servei que els dura quatre dies. Aquelles persones que estan millor, saps que han estat col·locades per algun padrí, però tu d’aquests no en tens. Antics companys i companyes de classe que es van posar a treballar quan van acabar l’ESO perquè començaven cobrant 2000€ al mes i tu envejaves, ara estan a l’atur sense saber què fer amb la seva vida.
I després hi ha casos com el de la teva germana gran, que fa 5 anys es va llicenciar, ha fet un màster, no sé quants cursos i, després de voltar d’ETT en ETT amb contractes de 6 mesos, ara té sort d’arribar a ser mileurista indefinida. Tot i així, encara viviu a casa els pares perquè el lloguer dels pisos està pels núvols. Sort que amb la crisi havien baixat!

Però espera que la cosa no s’acaba aquí. El govern espanyol del PSOE ha aprovat la famosa reforma laboral, on sembla que el jovent donem un pas més per a la precarització. S'abarateix l'acomiadament universalitzant pràcticament el contracte d'acomiadament amb una indemnització de 33 dies (25 només a càrrec de qui contracta, la resta ho pagarem amb els nostres impostos), es creen encara més espais per a la participació d'ETT's, i a més a més, serà més fàcil incomplir els convenis col·lectius per part de les empreses.

Les JERC tenim clar que la sortida de la crisi ha de venir donada per un gir social, amb mesures que tendeixin a canviar el model productiu, que aposti per la formació de qualitat i prestigiï la FP, que aprofundeixi en una fiscalitat més justa i un control estricte del frau, que territorialitzi les relacions laborals, que aposti per la ocupació en quantitat i qualitat, que continuï l'aposta d'aquests 7 anys en I+D+I i que sobretot, no faci pagar a justos per pecadors.

I encara creus que no tens prou motius per anar a la vaga general del proper dimecres 29?

Vols més motius? Clica [aquí]

L’11 de Setembre: un pas més cap a la victòria!

2010-09-22T08:14:00.000-07:00

El passat 11 de setembre va tenir lloc la Diada Nacional de Catalunya. Després del 10 de juliol passat on més d’un milió i mig de persones van sortir al carrer després de la inacceptable sentència del Tribunal Constitucional. El clima polític a Catalunya s’ha anat escalfant en els últims mesos després dels cops que hem rebut des d’Espanya. La cosa no s’acabava aquí i la “catalanofòbia” tornava a fer-se visible en la Defensora del Pueblo que atacava l’ús del català en l’acollida de la immigració, tot i el gran suport social que havia tingut per part de les entitats. Això i d’altres paraules pronunciades des de la caverna feixista del regne d’Espanya han anat sumant fins a desgastar la confiança de catalans i catalanes no independentistes envers l’Estat Espanyol.
Amb aquest ambient doncs, arribàvem al passat 11 de Setembre en què les JERC creiem que era el moment per tornar a sortir al carrer i reivindicar l’allau d’injustícies que no paren de ploure després de les onades de referèndums sobre la independència i la pujada més que justificada que està fent l’independentisme. Així doncs, milers i milers de persones van sortir al carrer per celebrar una Diada Nacional farcida d’actes de tots els tipus; des d’actes més lúdics des de primera hora del matí pels i les més petites, passant per l’homenatge al Fossar i al monument de Rafael de Casanova amb el dinar d’Esquerra i JERC-Barcelona a peu de carrer i posteriorment la manifestació amb concerts a l’Arc de Triomf que suposaven la cirereta del pastís.
Des de les JERC-Sant Andreu valorem doncs molt positivament la Diada Nacional passada on tots els actes van transcórrer en un ambient festiu. I animem a tot el jovent dels Països Catalans a que la lluita no s’acaba en un 10 de juliol o un 11 de setembre; la lluita s’acabarà quan d’una vegada per totes seguem les cadenes de l’opressió.

Ara més que mai: INDEPENDÈNCIA!
Visca els Països Catalans lliures!

Acampada Jove 2010: Suma-t'hi!

2010-07-12T11:02:00.000-07:00

Un punt de trobada de la festa, de la música en català i de la música internacional amb accent reivindicatiu; un espai de llibertat alternatiu als circuits d'oci de masses... Ja és aquí la quinzena edició de l'Acampada Jove!

Un festival de música, tallers, xerrades i activitats a favor de la consciència social i nacional dels Països Catalans és el que trobaràs un any més els dies 15, 16 i 17 de juliol a Montblanc (La Conca de Barberà).

Dijous amb Strombers i la Pegatina, divendres amb Ojos de Brujo i Los Delinqüentes, dissabte amb els Pets, Banda Bassotti o Skatalà; i tot això en un espai immillorable amb zones d'acampada, serveis, piscina i la Vila de Montblanc, que oferirà activitats i espais per disfrutar.

Hi vols venir i ets de Sant Andreu? Pots comprar les teves entrades a la Taverna La Lira (c/Coroleu, 15) cada dia a partir de les 18h o per internet a www.acampadajove.cat/entrades .

T'ho perdràs?

Un país madur

2010-06-27T08:52:00.000-07:00

Malgrat les amenaces de moltes persones i el menyspreu d’altres, la Llei de Consultes Populars impulsada per Esquerra ja ha donat els seus fruits. La Coordinadora Nacional per la Consulta sobre la Independència ha fet servir la Llei de Consultes Populars per iniciar el procés que ha conduir a la següent consulta popular sobre l'Estat propi: la que ha de convocar el Parlament de Catalunya. Concretament, la Coordinadora ha fet servir la figura de la Iniciativa Popular, prevista per la Llei, per tal de demanar al Parlament que convoqui, l'any 2011, un referèndum oficial en el qual la pregunta seria la següent: "Per tal que el Parlament de Catalunya porti a terme les iniciatives necessàries per fer efectiva la voluntat popular, està d’acord que la Nació Catalana esdevingui un Estat de dret, independent i social integrat a la Unió Europea?". Però abans de tot això, quan s’hagin recollit les signatures, ens trobarem amb un altre gran obstacle a batre quan el Parlament hagi d’aprovar la iniciativa popular. Ens trobarem amb un Parlament amb una Convergència poruga que ja s’ha afanyat a dir que la ciutadania de Catalunya no és prou madura per decidir el seu futur. Ens trobarem amb un Parlament on només hi haurà un partit que ha defensat sense embuts la independència d’aquest país i el dret a decidir-ho. Només si Esquerra és forta, Catalunya decidirà.

Cal explicar bé les coses. És cert que amb aquesta llei és necessària l’autorització de l’Estat espanyol per a la consulta i aquest, amb molta probabilitat, no la donarà. De no ser així, la llei estaria aturada al Tribunal Constitucional, ja que va ser precisament arran del pacte Mas-Zapatero que l’Estatut va incloure la clàusula de l’autorització estatal. Però aleshores ja no ens trobarem amb inconvenients de caire legal; ens trobarem amb la cara més crua i antidemocràtica de l’estat espanyol, i això els hi serà difícil de defensar.

Així doncs, les JERC treballarem incansablement per celebrar un referèndum oficial, recollint signatures arreu, i sent conscients que tindrem un camí encara ple d’obstacles on caldrà fer molta pedagogia per crear una massa social encara més àmplia que hi doni suport. Perquè fugim de paternalismes porucs, i perquè nosaltres sí, creiem que tenim país madur i disposat a decidir lliurement el seu futur.

La costella de ningú

2010-05-30T09:02:00.000-07:00

El passat 7 d’abril, Josep Maria Espinàs escriví a El Periódico de Catalunya l’article “Què estudies? Igualtat”, on es va mostrar contrari a l’existència del Ministeri d’Igualtat, comparant-lo amb el Ministerio de Guerra, que seguí en vigència “quan no hi havia guerra”.

L’article rebé múltiples crítiques (sobretot de col•lectius feministes i de dones) que justificaven la seva existència, citant que el Ministeri té la funció d’erradicar qualsevol discriminació per raó de sexe, religió o ideologia.

Les respostes, doncs, documentàven el que és evident i justicaven el que és obvi. Per què cada vegada que ens referim a una situació de desigualtat de gènere, ens veiem obligats i obligades a reforçar l’argument amb milers de dades?
Doncs sembla que encara cal, perquè la discriminació quedi evidenciada, escriure algunes dades:

•El 70% de les persones pobres del món són dones.
•El 80% dels desplaçats del món són dones.
•Hi ha 110 milions de dones amb els òrgans genitals mutilats, i cada any se’n mutilen 2 milions més.
•De cada tres dones, una rep maltractaments.
•Les dones executen 2/3 del treball fet en el món, però només reben 1/5 del benefici mundial. A més, tan sols posseeixen l’1% del total de la propietat mundial.
•El 70% dels gairebé 900 milions d’analfabets són dones
•Només en un 9,77% de les llars catalanes es comparteixen les responsabilitats dòmestico-familiars a parts iguals.
•A Catalunya una dona que treballa al sector serveis guanya 11,13€/hora, un home en guanya 14,68 (diferència= 3,55€/hora). Al sector industrial, la diferència puja a 4,43€ més l’hora pels homes.

Des de Catalunya fins al Congo la lluita per la igualtat ha de tenir l’empara de les lleis i, per tant, de gent que s’hi dediqui i transformi les dades anteriors.
Per fer-ho, però, el Ministerio de Igualdad hauria d’estar dotat de veritables competències i, com des del Govern de Catalunya s’ha impulsat, formar part d’una conselleria (o ministeri, en el cas espanyol) des d’on exercir polítiques transversals que englobin tots els aspectes fonamentals contra la discriminació - com el treball o l’educació -, tal i com es treballa amb la Secretaria de Joventut.

Dones i homes hem de lluitar a la mateixa banda, sense por a renunciar als nostres propis espais i diferències. Junts i juntes podrem aconseguir la igualtat que reclamem per les persones d’origen immigrat o pel col•lectiu LGTB.

L’existència de polítiques contra la discriminació pe motius de gènere han de suposar-nos el convenciment que tots i totes tinguem els mateixos drets, el recolzament administratiu necessari per tal que la societat transformi la injustícia en oportunitat.

Totes i tots podem fer que les dones no siguem la costella de ningú.

Laia Grangé i Garcia

Participar és decidir!

2010-05-13T05:52:00.000-07:00

Durant aquests s’està portant a terme el procés participatiu del 10 al 16 de maig a la ciutat de Barcelona, per tal de decidir el model de Diagonal pel que es decanten els i les barcelonines. Una consulta que no passa desapercebuda precisament perquè resulta ser innovadora, i diem innovadora ja que a més que la ciutadania té la possibilitat a decidir com vol que sigui en un futur una de les avingudes principals de la ciutat, aquest cop els i les joves majors de 16 anys tindran dret a vot, des de les JERC sempre hem apostat per tenir en compte i potenciar la veu dels i les joves que en un futur seran qui s’encarregui les encarregades de fer una política de proximitat i confiança amb la ciutadania, per tant és positiu obtinguin els valors de la participació ciutadana com una garant de la democràcia. Així doncs el jovent que estigui dins d’aquest marc d’edat podran votar per primer cop en una consulta que, tot i no ésser vinculant, el pes que tindrà moralment serà considerable i l’Ajuntament de Barcelona en cas de no respondre d’acord amb l’opinió majoritària de la ciutadania deixaria molt a desitjar.

D’altra banda, ha estat Esquerra qui ha donat suport a la reforma proposada per l’Ajuntament amb l’única condició que aquesta pogués ésser decidida mitjançant un procés participatiu com el que s’apropa, així doncs apostant per la participació ciutadana tots i totes podrem decidir de mica en mica quin és el model de ciutat que volem; un sistema que dota de més poder decisori a la ciutadania qüestions que a vegades a l’alcalde de Barcelona i la resta del govern de la ciutat se’ls passa per alt.

Per tant, les JERC-Sant Andreu animem al jovent a partir de 16 anys a votar a la consulta fent-lo doncs el motor de canvi de la nostra ciutat.

Cultura emmanillada!

2010-04-26T03:09:00.000-07:00

L’estat espanyol viu en una fase de desculturització de la seva societat, en un autèntic estat d’excepció en el camp de les noves tecnologies que fa que fotocopiar un llibre o gravar un cd/dvd parcial o totalment estigui més penalitzat que robar-los o agredir a algú. Per si això no fos prou, des d’alguns mitjans de comunicació, la SGAE i el govern espanyol s’intenta criminalitzar constantment a les persones que descarreguen arxius d’Internet basant-se en arguments morals i ètics sobre qüestions de propietat intel•lectual. I per acabar-ho d’adobar l’Estat Espanyol té un dels cànons digitals més cars d’Europa.

El dret a la còpia privada és un dret que tots i totes les usuàries tenim i que ens legitima a intercanviar informació, arxius, musica etc, sempre i quan no tinguem cap ànim de lucre. En base a això s’aplica el cànon digital, un cànon que grava tots els elements necessaris per realitzar una còpia privada. Aquest cànon no és res més que un impost que se’ns carrega als i les usuàries per si un dia utilitzem un pen-drive o un cd per realitzar una còpia, sense tenir en compte que aquests cd pot estar gravant informació no intercanviada com per exemple fotos personals, textos o treballs universitaris. Això no és res més que multar abans de delinquir, vulnerat la presumpció d’innocència.

Una altra qüestió a tenir en compte és la Ley de Economia Sostenible (LES), promoguda pel govern Zapatero i la ministra Sinde, on es plantegen aberracions tant flagrants i que retallen la llibertat d’expressió d’una manera important com el fet que es doni poder a un organisme administratiu per tancar pàgines web si aquest considera que la web transgredeix els drets de propietat. Que el poder de tancar una web davant d’un suposat delicte el tingui un òrgan que podria estar format per la pròpia indústria i no un jutge, no passa per casualitat. El poder judicial ha avalat sempre les pàgines d’enllaços dient que no vulneren la propietat individual, i en canvi el que pretén el govern és donar poder a un organisme per tal de siguin certs personatges el que tingui el poder de tancar i censurar webs.

Finalment, és important recalcar que iniciatives com les llicències “creative commons”, i les iniciatives de molts grups de música de penjar la seva música gratuïtament a Internet, no genera pèrdues als autors, ans al contrari, genera el benefici col•lectiu de més accés i facilitat a la cultura i el benefici individual del creador que té una maximització del coneixement del seu producte cultural.

Rubèn D. Borràs

Llums, càmeres, acció!

2010-03-15T08:27:00.000-07:00

S’apaguen els llums, s’encén el projector, els primers tràilers i anuncis de la nit apareixen sobre la gran lona blanca, gent a currecuita pel passadís buscant un seient lliure, xiuxiuejos, la noia del costat buscant les ulleres, olor a crispetes, xarrups de coca-cola, un vespre al cinema. Una situació quotidiana, habitual per a molts de nosaltres, normal vaja...o potser no tant?

Aquesta és la gran pregunta que molta de la ciutadania catalana ens fèiem quan anàvem a les sales cinematogràfiques d’arreu del territori: és normal que no hi passin cap pel·lícula en català? Evidentment no, no ho és de normal. I finalment el Govern de la Generalitat de Catalunya, sota la iniciativa del Conseller de Cultura Joan Manuel Tresserres, ha decidit intervenir per tal de posar remei a aquesta situació amb la no exempta de polèmica Llei del Cinema, la qual es troba actualment en tràmits parlamentaris.

La Llei és clara: qualsevol pel·lícula que s'estreni doblada o subtitulada a les sales de Catalunya haurà de comptar amb un mínim d'un 50% de còpies en català. L'any passat un 90% dels films exhibits al Principat ho van ser en castellà, ja fos en versió original o doblada, mentre que només un 3% ho van ser en català. Aquestes dades clamen al cel i era del tot necessari que el Govern s’impliqués directament per tal de corregir aquesta situació de desigualtat manifesta.

Les JERC Sant Andreu donem tot el nostre suport a la Llei del Cinema perquè considerem que la situació actual del sector cinematogràfic no reflecteix en absolut la realitat sociolingüística de Catalunya i que no tan sols no garanteix, sinó que a més vulnera el dret dels catalans i les catalanes de poder veure les pel·lícules en qualsevol de les dues llengües oficials del país.

Abans ja hem dit que es tractava d’una llei polèmica i tant les majors com les distribuidores del Principat hi han mostrat obertament el seu rebuig. L’expressió màxima d’aquesta oposició frontal la vam trobar quan el passat dilluns dia 1 de febrer un gran nombre de cinemes del territori van decidir fer vaga i van tancar les seves portes. La resposta de les JERC va ser immediata: una crida en massa perquè aquell mateix dia s’anés a veure una pel·lícula en alguns dels pocs cinemes que van mantenir les sales obertes, com els Lauren Sant Andreu.

L’oposició continuarà i la batallà serà llarga. Ens diran, tot esgrimint arguments neoliberals i mercantilistes, que no hi ha oferta en català perquè la gent no ho demana. Ens diran coses tals com que aquí ningú vol sentir en Clint Eatswood cridant “ets un tros de gamarús”!. Que no ens enganyin. Segons estudis recents, el públic català consumeix cada vegada més productes en la nostra llengua. Dos exemples ràpids: les emissores de ràdio en català son líders d’audiència i la venda de llibres en català ha augmentat de manera molt significativa en els últims anys.

Ens hem acostumat a que quan les llums s’apaguin i el projector comenci a funcionar els nostres drets lingüístics es vegin automàticament vulnerats. No estem parlant d’imposar, sinó d’igualar. La imposició ens venia donada. Amb l’aprovació de la Llei del Cinema s’ha donat un pas endavant molt important, i com diria en Bogart (tot i que ell ho diria en una altra llengua) “crec que aquest és el començament d’una bonica amistat”.

Paradoxal participació

2010-03-01T06:56:00.000-08:00

Alguna cosa està canviant a la nostra societat tan de pressa que sovint ens costa posar el punt mort i parar-nos a reflexionar. STOP.

Vivim en un moment impregnat de desafecció, de baixa eficàcia política (la gent es veu poc capaç de canviar el rumb de les coses) i de crítica constant a una classe política cada vegada més allunyada. O això és el que ens volen fer creure.

La paradoxa no pot ser més evident. Mai fins ara havien sorgit formes tan variades i innovadores de participació ciutadana.
Em refereixo, com no podria ser d’una altra manera, a les consultes sobre la independència a centenars de municipis catalans sorgits de la iniciativa de la societat civil. Un clar exemple de la voluntat d’exercir el dret a decidir sobre l’autodeterminació del nostre país, vetada per les estructures clàssiques del nostre sistema polític.

Però evidentment, de mostres en tenim moltes més. Iniciatives com el Fòrum Social Català – on la creació d’opinió i el desenvolupament de noves vies de participació ciutadana han estat la seva essència -, processos participatius arreu del territori amb voluntat real de donar veu al poble - amb un clar exemple amb Pla Nacional de la Joventut de Catalunya impulsat per la Secretaria de Joventut - consells territorials i sectorials amb un funcionament seriós o el sorgiment de nous moviments socials alternatius que canalitzen les demandes d’una societat amb clares ganes de dir-hi la seva.

I aquí esdevé la paradoxa. Comptem amb uns mitjans de comunicació convencionals que critiquen una realitat (desafecció, baixa participació, partidismes) però lluny de promoure una alternativa que s’està coent, que existeix i que poc a poc es va fent més imprescindible, segueixen amb els esquemes del segle passat.

I aquí els partits polítics hi tenim el nostre gran repte. Tenir la capacitat d’entendre els canvis, de participar-hi i finalment d’actuar, des del consens, l’atenció i la voluntat de renovar-nos. A les JERC ho tenim clar, sabem que les coses estan canviant i nosaltres amb elles. Creiem en el dret a decidir i en el dret a participar, a dir-hi la nostra i, en definitiva, a incidir per tal que les coses algun dia puguin ser diferents.

La quimera de Copenhague.

2010-02-17T14:52:00.000-08:00

Aquest mes de desembre va celebrar-se a Copenhague la COP 15, la “ 15ª Conferència de les parts” , o, dit d’altra manera, la Conferència Internacional Sobre el Canvi Climàtic.

Els objectius finals que buscava aquesta cimera era un pla per reduir al 2050 un 80% els nivells d’emissions de CO2 a l’atmosfera, passant per reduir-los entre un 20 i un 40% cap a l’any 2020. Literalment, els organitzadors buscaven "la conclusió d'un acord jurídicament vinculant sobre el clima, vàlid en tot el món, que s'apliqués a partir de 2012".

En un principi hi havia motius per l’esperança. El president dels EUA, Barack Obama, va acudir a la cita després que el seu predecessor es retirés del protocol de Kyoto. Tant els EUA com la UE, fins ara la principal valedora del tractat, van anunciar plans específics de cara al 2020. També van prometre inversions en investigació en energies renovables, que, tot i ser només promeses, denoten una actitud positiva i un reconeixement de la situació.

El problema, però, va començar en buscar un acord en la situació econòmica global actual. Tot i les seves bones intencions, el plantejament tant de la UE com dels Estats Units ha obviat el fet que la responsabilitat actual de les nacions industrialitzades no és la mateixa que la de les economies emergents. Estats Units i Xina produeixen el 40% de les emissions mundials de CO2 avui en dia. Les emissions històriques, però, no tenen res a veure. El president espanyol, Rodriguez Zapatero, va tornar a ficar la pota equiparant les responsabilitats d’ambdós països. L’Índia ja ha dit que no acceptarà restriccions per solucionar un problema que han causat els països rics. Molts altres països han avisat que és injust que se’ls penalitzi el consum de combustibles fòssils quan en bona mesura aquest es deu a la fabricació de béns de consum destinats a nacions industrialitzades.

La resposta per part dels països rics ha estat la creació d’un fons d’adaptació per ajudar als països del tercer mon a desenvolupar la seva indústria sense malmetre el medi ambient. Les xifres que han sortit fins ara parlen de 7.200 milions d’un pla presentat per la Unió Europea als 150.000 milions del Fons Monetari Internacional proposats pel filàntrop i inversor George Soros.

Aquestes quantitats demostren que els anys de creixement descontrolats de les últimes dècades no han estat emmarcats únicament als països occidentals, sinó que han pagat un cost mediambiental que ara han de tornar a tot el planeta. El flux de diners que ara és necessari que passi de les nacions industrialitzades al tercer món pot entendre’s tranquil•lament com els falsos beneficis econòmics que ha causat la negligència davant del clima, i que ara s’ha d’invertir a nivell global per solucionar el problema. Com si fos un “préstec mediambiental” que ara s’ha de tornar. I tots sabem que un préstec sempre es torna amb interessos. La falta de preparació potser va ser inevitable al principi, però les solucions podrien haver-les començat a plantejar molt abans. I ara el cost de revertir la situació serà major que els beneficis que la ignorància autoalimentada va proporcionar en el seu moment. I major serà com més es trigui a actuar.

Sembla que es demostra que la cura pel clima no és una opció més ni una obsessió neoprogre, sinó un aspecte fonamental a tenir en compte en el desenvolupament econòmic, de tipus que sigui. I fins ara tots els països han estat deficitaris en aquest aspecte. Els milions que es cediran al tercer món només representen un equilibrament de les responsabilitats, però el sistema segueix sent el mateix, i si no es canvia d’arrel poc servirà que els països pobres actuïn per controlar les seves emissions, ja que a nivell mundial el problema persistirà. Des de les JERC creiem que és indispensable un canvi de model econòmic que no es fonamenti en el creixement continuat i desmesurat actual, on l’únic objectiu que es té en compte són els beneficis inmediats.

La diferència de rentes per càpita entre el desforestat Haití, país més pobre d’Amèrica, i la cinc vegades més rica República Dominicana, amb lleis de protecció mediambiental des de la dècada dels 80, sembla donar-me la raó.

A part, no es pot acabar sense deixar de recordar l’alt grau de repressió que van patir els manifestants de diferents sectors altermundistes, ja que van haver més de cent detencions i es van expulsar del recinte líders d’ONGs acreditades.

El dret dels animals, el deure dels humans

2010-01-08T04:11:00.000-08:00

És tolerable que la llei permeti la tortura animal fins a la mort exhibint el patiment d’un animal per tal de que un conjunt reduït de persones n’obtinguin beneficis econòmics o per diversió d’algunes persones?

La resposta des de les JERC, ha estat no. No, perquè la cultura s’ha de moure dins uns paràmetres ètics i de respecte cap a la resta d’animals que ens envolten. És cert que en alguns indrets del nostre país la cultura està relacionada amb els braus, però en cap cas es porta a l’animal fins al seu assassinat o tortura. L’Estat Espanyol, vol vendre com a diversió per al turisme que arriba al nostre país el maltractament d’un animal fins a la mort. És evident que les curses de braus queden fora dels paràmetres de respecte i convivència que hem de tenir amb la resta del medi. O és que a algú de nosaltres li agradaria ser en el lloc del brau? Diria que no.

En cap cas entenem el debat que s’ha aprovat fa uns dies al Parlament com un debat identitari sinó com un debat de drets cap als animals i entre els quals hi ha de constar la prohibició d’exhibir l’agonia provocada de l’animal públicament com a diversió.

Tantmateix, és força lamentable que hi hagi partits polítics que ni tant sols estiguin disposats a obrir una escletxa de debat pel temor que tenen a la possible abolició de les corrides. Tot i el posicionament clar de la societat catalana, un cop més diversos partits polítics del nostre país han volgut silenciar la veu d’una majoria social, aquesta ha estat l’estratègia del nacionalisme espanyol intentant evitar el debat de la ILP.

Als Països Catalans, l’assassinat d’un animal per diversió no és cultura, sinó simplement una salvatjada i des de les JERC-Sant Andreu també demanem l’abolició de les corrides i de tota pràctica de diversió des de la tortura i del patiment d’un animal.

ALS PAÏSOS CATALANS LA TORTURA NO ÉS CULTURA!

M. Ferrer

Pla Nacional de Joventut de Catalunya: ara pots decidir!

2009-12-16T18:50:00.000-08:00

Sovint, el jovent no participa en accions institucionals “perquè no serveix de res” o “perquè no ens escolten”. Alguns i algunes membres de la classe política i el sistema, doncs, aprofiten aquesta desafecció per tal de seguir triant els eixos a treballar sense la participació dels agents socials implicats.

Però hi ha una altra manera de fer política, i des de la Secretaria de Joventut de la Generalitat de Catalunya s’ha volgut fer realitat. D’aquesta manera, cada jove pot opinar sobre treball, educació, cultura, salut, habitatge, participació i igualtat. Ara podem decidir què ens importa, sobre què volem que es treballi del 2010 fins el 2020, quines són les nostres prioritats i explicar les nostres problemàtiques com a jovent.

Des de la plana web http://www.volemdecidir.cat/, més de 4.900 joves ja han donat la seva opinió, s’han realitzat tallers participatius a campus universitaris, ajuntaments o centres de secundària i entitats, moviments socials, plataformes de joventut i agents implicats han pogut donar la seva opinió i han participat en la creació del nou Pla Nacional de Joventut.

I després, què? Doncs totes les nostres propostes (siguem una persona o un col·lectiu) seran valorades i incloses en el Pla Nacional de Joventut 2010-2020, full de ruta a seguir “perquè el jovent de Catalunya pugui encarar amb garanties el seu futur i desenvolupar els seus propis projectes –personals i col·lectius- per tal que el nostre país continuï avançant amb força”, tal i com recalcà Eugeni Villalbí, Secretari de Joventut de la Generalitat de Catalunya.

Per tant, ara tens l’oportunitat de decidir, de dir la teva, de participar i reivindicar.
Ara és l’hora que el jovent triem què volem que facin les institucions i quins ajuts necessitem per pal·liar les nostres problemàtiques.

Des de les JERC apostem i treballem dia a dia per tal que la política es faci amb i pel jovent, i el Pla Nacional de Joventut de Catalunya pot esdevenir la millor eina per canalitzar el que penses.

Deixaràs passar l’oportunitat que et facin cas? Entra a http://www.volemdecidir.cat/, busca el Pla Nacional de Joventut Catalunya al Facebook o entra a http://www.jove.cat/ i t’escoltaran.

Ara ens toca decidir!

Laia Grangé

Amb E d'Europa

2009-11-20T08:48:00.000-08:00

Desafecció, en termes polítics, s’ha convertit en la paraula de moda d’aquesta temporada i la preferida dels mitjans de comunicació del nostre país. No obstant, és una vella coneguda dels i les joves europeistes que des de fa temps denunciem la desafecció dels jovent envers la política en general i Europa en particular. Fins i tot, fent la prova i preguntant-li a una persona – jove – especialitzada en assumptes europeus i que viu el dia a dia de l’actualitat comunitària què és el primer que li ve al cap quan sent les paraules “joves” i “Europa”, la resposta ha estat força desencoratjadora: “a mi sincerament no em ve cap concepte al cap, només una imatge: una persona sola, dreta, mirant cap amunt.” Davant d’això, val la pena parar un moment i fer una reflexió al respecte.

És evident que Europa s’ha convertit per a molts i moltes joves en una mena d’entitat abstracta i llunyana, que hi és però que no s’entén ben bé de quina manera, que a vegades sí, però a vegades no, que per segons quines coses és necessària però per altres destorba. Sovint s’ha intentat explicar o justificar aquest sentiment de llunyania i desconfiança cap a la Unió Europea esgrimint arguments tals com el dèficit democràtic de les seves institucions, la falta de coneixement sobre el seu funcionament, la manca d’informació, etcètera. Però potser el que també caldria considerar és si a tot això se li hauria de sumar a més un problema d’expectatives o de realitats malenteses: i és que mentre que per arribar a Brussel•les haguem de fer escala a Madrid no podrem defensar com cal els nostres interessos ni reclamar que se’ns reconeguin uns drets segrestats per l’Estat espanyol. Ens hem de treure del cap que Europa ens pot treure totes les castanyes del foc. Si tenim clar això, potser part d’aquesta incomprensió i desafecció desapareixerà.

Les JERC Sant Andreu som clarament europeistes i no renunciem a l’objectiu d’assolir una Europa social i dels pobles. Ara com ara, però, la Unió Europea està configurada com una Unió entre Estats i, mal que ens pesi, si no ets un Estat no hi ets comptat. Per tant, els nostres esforços en aquest àmbit s’han de centrar en defensar la necessitat d’esdevenir un estat propi per poder ser un actor més a Europa i poder gestionar directament els recursos que venen de Brussel•les, per poder participar en els processos de presa de decisions de forma plena i defensar els interessos de tots els catalans i les catalanes, joves i no joves com cal. Som conscients que el jovent som el futur del nostre país i aquest futur, el futur del nostre treball, de la nostra educació, de la nostra economia es decideix a Brussel•les. Per tant a Europa s’hi ha de ser i ens ha d’importar. No ens podem resignar a convertir-nos en mers espectadors i espectadores passives que esperen soles, dretes, mirant enlaire a veure què passa.

E. Nebreda

Drogues? Informació i legalització!

2009-11-12T03:39:00.000-08:00

En l’actualitat els i les joves vivim un procés d’estigmatització i criminalització constant, en qual s’analitza cadascun dels nostres moviments i amb la connivència dels mitjans de comunicació se’ns ataca només pel fet de ser joves. Els recents estudis de l’inici precoç del consum de cànnabis i l’alt índex de consum de cocaïna a l’estat espanyol han sigut utilitzats freqüentment per tal de per menysprear i qüestionar el paper que els joves tenim en aquesta societat.

L’alarma social que s’ha intentat generar arran d’aquestes dades no fa, res més, que ocultar el problema real. El problema real no és altre que la manca de drets civils que patim en aquest món globalitzat, ja que no hi ha cap país que s’hagi plantejat la despenalització íntegra de totes les drogues. És evident que molts països no només es plantegen despenalitzar-les per una qüestió moral, sinó pels interessos econòmics i la quantitat de diners que mouen les drogues recordant que és juntament amb el tràfic d’armes i la industria del sexe, el negoci que més diners mou al món.

Les drogues s’han utilitzat per la humanitat des d’èpoques ancestrals, com element curatiu, però també en l’oci i com element de socialització. Actualment ens trobem amb que hi ha drogues que són considerades legals i d’altres que són considerades il•legals. Curiosament les drogues considerades legals són causa de milers i milers de morts en els països occidentals i ningú es planteja la il•legalització d’aquestes substàncies.

Els esforços policials de criminalitzar els i les joves per ser petits consumidors de substàncies il•legals no fa res més que enfortir a les grans màfies que adulteren i s’enriqueixen amb el consentiment dels estats.
Cal, doncs, fer una aposta i una crida per la legalització de totes les substàncies, per acabar amb els negocis fraudulents dels estats amb les màfies.

També és necessari paral•lelament fer un treball d’informació, conscienciació i coneixement de cadascuna de les substàncies, dels riscs evidents que se’n deriven del consum i de l’abús d’aquestes. Com a joves, com a persones cal que puguem ser capaces de decidir el nostre futur, de poder prendre les nostres pròpies decisions i, com és lògic amb les drogues, TU DECIDEIXES!

Rubén David Borràs

Barcelona i la prostitució

2009-11-01T13:09:00.000-08:00

L'ofici més vell del món segueix en la clandestinitat. Pocs països s'han mullat i han aprobat lleis per regular aquesta activitat, un negoci que mou milions i milions.

Barcelona s'ha convertit en un important nucli de prostitució il·legal. L'1% de les prostitutes detingudes són repatriades. I aquesta dada ens porta al problema real. Cal seguir treballant per trobar sortides professionals i legals a les persones que exerceixen la prostitució. Però si hi ha prostitució a Barcelona no és perquè s'apliqui o no una ordenança. Hi ha prostitució perquè hi ha demanda. Davant d’aquesta situació decidim prohibir-ho i dedicar tots els esforços a evitar situacions de prostitució (no tan sols al carrer) o ho regularitzem.

Des que la espècie humana viu en societat que existeix la prostitució i seguirà existint. D'una banda perquè hi ha sempre demanda i de l'altra perquè les màfies masclistes (que pos es preocupen per les dones) veuen en aquesta demanda una gran oportunitat de fer "business". O sigui que la única manera d'evitar aquest esclavatge és que les prostitutes puguin treballar de manera legalitzada, digna, amb garanties sanitàries i de protecció social, amb lleis que les protegeixin dels proxenetes i evitin que menors d'edat es prostitueixin.

El mapa de la prostitució a Barcelona evoluciona amb el temps condicionat, d'una banda, per la transformació urbanística de la ciutat, i de l'altra, per la pressió policial. Actualment, hi ha set zones clares on es concentren les prostitutes, tot i que les entitats que treballen directament amb elles només actuen en cinc d'aquestes zones, perquè entenen que les altres dues són purament residuals.
La més important continua sent el barri del Raval, amb carrers històrics com ara el Robador, on es concentren dones de diferents procedències, i el Sant Ramon, en què des de fa uns anys hi ha sobretot romaneses. Sant Pau, la part sud de la Rambla i la zona del mercat de la Boqueria són altres espais on habitualment s'exerceix la prostitució.

Paral·lelament l'alcalde de Barcelona, Jordi Hereu, insisteix a demanar formalment a l'Estat i a la Generalitat, i «en nom del municipalisme» una llei que prohibeixi l'exercici de la prostitució al carrer. Hereu reconeix les limitacions de l'ordenança de civisme i afirma que la policia tindria més instruments per posar fi al treball sexual a la via pública si s'hi legislés en contra. L'alcalde no vol opinar sobre la regulació de l'activitat als bordells –«en aquest debat no hi vull entrar, diu»–, i es limita a afirmar que «l'acord dels municipis és per demanar la prohibició d'aquesta activitat al carrer».

Des de les JERC, creiem que la prostitució s'hauria de legalitzar, i que s'hauria d'exercir en locals preparats per a tal, i sempre amb protecció social per a les prostitutes.

E. López

Pel dret a l’avortament: ni un pas enrere!

2009-10-25T10:25:00.000-07:00

Una vegada més, ens hem de lamentar veient com els sectors més rancis i conservadors de la nostra societat (amb l’Església catòlica i el Partit Popular al capdavant) pressionen per impedir la reforma d’una llei de l’avortament restrictiva, hipòcrita i que no garanteix la preservació de drets de qui esdevenen els subjectes més vulnerables: les pròpies dones.

Les JERC, des de fa temps, venim reclamant la imperiosa necessitat d’un canvi legislatiu que reculli els drets fonamentals de les dones a decidir per elles mateixes. En aquest sentit, no pot contemplar-se l’exercici d’un dret com a fet punitiu, per tant és indispensable regular l’avortament fora del codi penal.
Apostem per un avortament lliure, en què les dones puguin decidir sobre el seu propi cos, sense la necessitat d’autoritzacions arbitràries de terceres persones. I, sense dubte, cal reclamar la gratuïtat de la interrupció voluntària de l’embaràs, introduint l’avortament a la xarxa sanitària pública d’arreu dels Països Catalans.

Fa ja uns mesos vam poder constatar la feblesa de l’avantprojecte de llei que té, de moment, previst aprovar el govern de Rodríguez Zapatero. Lluny d’esdevenir una de les lleis més progressistes d’Europa, el govern espanyol es torna a arronsar amb un projecte de mínims, proposant una llei de terminis (14 setmanes) que no respon a cap criteri mèdic, i que queda lluny de les 20 a 24 setmanes que reconeixen els països més avançats en la matèria, com és el cas d’Holanda. Continua deixant en mans de tercers la decisió sobre el cos de la dona i tampoc soluciona el desequilibri territorial en l’accés a centres públics on poder practicar la interrupció voluntària de l’embaràs.

Ara, però, tornem a veure la dreta mobilitzada, manifestant-se per retrocedir una altra vegada en els drets sexuals i reproductius de les dones. Només esperem que el govern espanyol no doni ni un pas més enrere (com ja ens té acostumats i aocstumades) i no deixi escapar una oportunitat històrica per refer una Llei de l’avortament que, irresponsablement, segueix desemparant les dones: sabem que la restricció de l’accés a l’avortament només acaba incrementant el nombre d’avortaments clandestins.

I les JERC, sense cap mena de dubte ni complexe, seguirem lluitant per avançar (com ja vam demostrar el passat 28 d’octubre) cap a la Llei de l’avortament més progressista d’Europa. Perquè els drets humans no poden obviar-se per molt que l’Església i els partits polítics retrògrades i sexistes, com Unió democràtica i el Partit Popular, vulguin tipificar-los com a pecats o delictes.

A. Nebreda

L’expansió d’uns i unes, l’extinció d’altres

2009-10-04T09:14:00.000-07:00

En els últims anys som molts els i les joves que ens sentim en pràcticament l’obligació d’haver de consumir en un centre comercial, donat que aquest últim ha promogut l’extinció del comerç de barri de forma constant. L’expansió desproporcionada d’aquestes grans superfícies només està recolzada per un grup de persones amb més capital que la mitjana de la societat. És, per tant, ben clar que amb aquestes superfícies només hi guanya un grup reduït de persones, a més a més, darrere d’aquests centres s’hi amaguen més que sospitosos jocs d'especulació urbanística, però els governs capitalistes no hi volen posar fi. I per si tot això fos poc, són els centres comercials els que venen amb l’excusa de donar llocs de treball, quan en realitat som el jovent el més perjudicat, que buscant una feina per pagar-nos els nostres estudis som explotats i maltractats, treballant una jornada complerta amb un sou de mitja jornada (i si ja tens això, dóna gràcies i no et queixis o te n'aniràs al carrer). És d’aquesta forma com funcionen, no ens aporta cap benefici fructuós per les nostres viles i ciutats, sinó que només ens aporten precarietat i explotació, el destí que el Jovent Independentista de Sant Andreu ens neguem a acceptar. També cal dir que el famós boicot als productes catalans va ser promogut per centres comercials de tot l’Estat espanyol, que malauradament van donar la trista imatge de sempre: els alts comandaments dels centres comercials estan controlats pel sector més ranci del país que ens ocupa. L’expansió d’aquests espais de comerç ha afectat a arreu dels Països Catalans com a poble submís a l’Estat Espanyol, i tanmateix al poble de Sant Andreu.
És així com dins el nostre districte tenim centres tan impersonals com són La Maquinista i l’Hipercor.
El comerç de barri que sempre ha estat de qualitat i en la nostra llengua, ara ha vist com se l’està substituint per centres comercials que no garanteixen la fiabilitat de llurs productes (etiquetats en espanyol) i on la majoria utilitza la llengua espanyola per a dirigir-se al públic. És aquí on volia arribar al principi quan s’ha dit que els centres comercials han promogut en els darrers anys l’extinció del comerç de barri.
No importa que un comerç de barri hagi vist passar quatre generacions d’una mateixa família, no importa que els productes siguin més barats i etiquetats en català i tractats en la nostra llengua, només importa que un grup reduït tregui rèdit econòmic amb l’explotació juvenil i promovent el consumisme.

M. Ferrer

Si Arenys estornuda és què Catalunya s’encostipa?

2009-09-30T06:10:00.000-07:00

Poc més es pot afegir als rius de tinta que la consulta sobiranista d’Arenys de Munt ha fet correr. Desde unes setmanes abans i un temps indeterminat després (sembla que va per llarg, per sort) fa l’impressió que aquest petit exercici d’un bonic poblet del Maresme s’ha convertit tant en un simbol d’esperança per als que volem la llibertat del nostre país, com en un malson per a aquells que, sembla, tenen una idea una mica viciada del concepte de democràcia.

I és que el torrent de disbarats i contradiccions que s’ha desbordat des d’Espanya fa que ens haguem de plantejar que potser no ha estat només un simulacre, i que potser ni ells son tan forts ni nosaltres tan dèbils. Fa gràcia sentir una roda de prensa de la vicepresidenta dient que la consulta no és legalment vàlida ni vinculant. Tampoc ho havia pretés. Que vagin menyspreant el simbolisme i veuran com la realitat els atropella sense temps d’agafar-li la matrícula.

El govern de Madrid va declarar il·legal la consulta, per considerar-la “anticonstitucional”. Al mateix temps, però, no va tenir cap problema en permetre una manifestació de la Falange. Si resulta que un partit d’extrema dreta i autoritari és més constitucional que una consulta popular, sembla doncs que la constitució no defensa la democràcia. Per als que som més joves i no vam viure el franquisme, la carta magna apareix cada cop més com una xapussa que no arriba ni a la categoria de “és el millor que es podia fer en aquell moment”. També dóna a entendre que la democràcia real pot estar per sobre de les lleis, que acostumen a ser imperfectes (encara més a Espanya).

Tot això, de fet, no és més que retòrica: és evident que Espanya sempre avantposarà la seva “integritat territorial” (cosa que encara no se sap per què és tan important) a la llibertat i la democràcia. Sempre ho ha fet i no hi ha raó per pensar que canviarà. I és que Espanya no és un país democràtic. Parlamentari potser si, però democràtic? Contràriament al que pensen moltes persones, la democràcia no és la forma natural d’un país, ni és inevitable que aparegui a l’història tard o d’hora. La democràcia és un sistema, inventat en el seu moment, millorat durant els segles, però un sistema, amb les seves normes i les seves raons. El coneixement per part de la ciutadania d’aquestes normes i engranatges és el que es coneix com “cultura democràtica”, i Espanya ha demostrat varis cops a la història que no en gasta d’això.

I aquesta ha estat una de les majors virtuts de la consulta d’Arenys de Munt, que ha apartat les màscares i ha mostrat a cadascú com és. Ens ha confirmat que la caverna espanyola no té color polític i allò de que el més semblant a un espanyol de dretes és un espanyol d’esquerres.També ha destapat les vergonyes, tot i que era d’esperar, d’alguns que s’anomenen catalanistes però que s’afanyen a remarcar la seva lleialtat a l’estat espanyol, no fos cas que que la baixada de pantalons del senyor Mas amb el finaçament s’hagi oblidat a Madrid, on li guarden la poltrona.

Al final, que la consulta d’Arenys de Munt sigui una anècdota o l’espurna que encengui la metxa depèn de nosaltres. Si la mantenim, com s’està fent, amb més onades de consultes, pot convertir-se en un front inparable que acabi desembocant en la consulta real i definitiva. I es que cal recordar que la independència dels Països Catalans, si bé pot estar liderada, haurà d'estar legitimada per tots els estaments i sectors de la societat. Ja que la independència no és el final, sinó el principi per començar a construir un país decent (cosa que no és cap estat castellano-parlant del món), i si no està avalada per una àmplia majoria, quedarà tocada des del principi. Per sort, tenim el millor aliat que es pot tenir: l’Estat Espanyol. Sent ells mateixos acabaran convencent als cada cop menys unionistes que queden.

I per acabar, una reflexió: una de les pors més grans que tenim els independentistes és que s’aconseguís fer el referèndum i el resultat fos a favor de continuar formant part d’Espanya. Però sempre que pensem en això ho fem en clau de vots i no de territoris. Si féssim comptes, estic segur que, si bé el resultat absolut podria ser ajustat en qualsevol dels dos sentits, l’extensió dels territoris que defensarien el Si seria aclaparadora. Només la corona urbana de Barcelona, on històricament s’ha concentrat la inmigració espanyola, podria tenir dubtes. S’ha de comptar que és on està una part significativa de la població del pais, i queda molta feina per fer, però és reconfortant veure que el camp de batalla és molt més acotat del que sembla.

Tot plegat està molt més a prop del que ens pensem.

C. Galera.

Eduació en el lleure, educació en valors

2009-09-14T09:07:00.000-07:00

L’educació en el lleure, també anomenada educació no formal, és tota aquella intervenció educativa en situació de temps lliure i fora de l’ensenyament reglat i de l’àmbit familiar.

La seva funció educativa és la transmissió de valors,contribuint a l’educació integral dels i les infants i el jovent, utilitzant els recursos que ofereixen les activitats pròpies del temps d’esbarjo.L'educació en el lleure es fa en centres d'esplai, agrupaments escoltes, colònies de vacances, casals, campaments, camps de treball, en activitats extraescolars, esport recreatiu...

Per tant, no es tracta només de guarderies on deixar infants i joves, sinó en l’aposta colateral per tal que rebin una educació en valors. La solidaritat, l’altruisme, el companyerisme, la passió per la natura, … tot reivindicant-ho des del joc i activitats lucratives.

Per la importància que té, sobretot avui en dia, que els i les joves rebem una educació en valors, és necessari el reconeixement d’aquestes activitats així com del personal que ho porta a terme. Hem d’exigir que monitors i monitores tinguin sous dignes, que la ratio de nens i nenes per monitor/a no sigui massa nombrosa, que els equipaments on es duen a terme les diferents activitats estiguin sempre en bon estat, que es compti amb el recolzament econòmic de les diferents administracions,…

És imprescindible, per tant, que tots i totes apostem perquè els i les més joves puguin comptar amb la oportunitat d’accedir a aquestes activitats, i que els i les seves responsables comptin amb els recursos necessaris per dur-les a terme.

D’aquesta manera, doncs, podrem seguir educant per tal que no es perdin els valors que, quan nens i nenes siguin grans, hauran de regir la nostra societat.

L.Grangé

L’Acampada Jove, el festival de referència dels Països Catalans

2009-06-29T13:21:00.000-07:00

Com cada any i ja entrats en l’estiu ja és aquí el festival politico-musical de referència dels Països Catalans. Cada estiu milers de joves poden gaudir durant 3 dies d’un espai de llibertat, on reivindicació, música, acció i festa conflueixen en bona harmonia i bon rotllo.

Aquest any i per primer cop, el festival es trasllada a Montblanc, la capital de la Conca de Barberà. Un ubicació de luxe, amb un espai d’acampada de més de 30.000 metres quadrats i amb una proximitat amb el poble que permetrà als i a les acampades gaudir al màxim de totes les activitats.

L’Acampada Jove assumeix el repte de ser la única acampada que té com a referència la música en català que resisteix a la crisi. És per això que s’ha fet una aposta per fer actuar els millors grups del moment del panorama català. La Gossa Sorda i els Pets, compartint cartell amb Strombers, La Troba Kung-Fu, Dr Calypso i Oprimits entre molts d’altres.
Per altra banda l’aposta per els grups forans ha estat enfocada en la voluntat de que fossin pocs, però amb reconegut prestigi. The Skatalites des de Jamaica, Los Delinqüentes i Rencidentes des d’Andalusia, Betagarri d’Euskal Herria i Banda Bassotti des d’Italia. Tots aquests grups aniran complementats de grups que inicien les seves passes en l’escena musical catalana i que aportaran un valor afegit a l’Acampada que ha sabut fusionar en el seu cartell ritmes com l’ska i el punk, passant per la rumba, el reggae, el rock i el pop.

Com no podria ser d’una altra manera, l’Acampada també serà espai per les xerrades en defensa del territori, les activitats culturals dels Països Catalans i per diversos actes polítics en que el Jovent Independentista mostrarà de manera ferma i contundent la voluntat d’avançar cap a una societat justa i nacionalment lliure.

En definitiva, si no et vols perdre el millor festival organitzat pel jovent independentista, el 16, 17 i 18 de juliol, has de ser a Montblanc!

www.acampadajove.cat

R.D.Borràs

Llei de dependència: el gran soufflé

2009-06-10T04:49:00.000-07:00

Fins el febrer de 2009, més de 100.000 persones han demanat els ajuts que otorga la Llei de la promoció de l’autonomia personal i atenció a les persones en situació de dependència, s’han realitzat 130.000 valoracions i s’ha determinat que 80.000 persones tenen dret al servei. Però la meitat encara no l’ha rebut.

779 euros bruts mensuals és el salari mitjà dels i les treballadores de la dependència. 30.000 Grans Dependents a Catalunya encara no obtenen cap ajuda, tot i tenir el dret reconegut a la norma. 20.000 són les noves persones que tindran dret a ajudes a Catalunya a partir de gener de 2009 segons les previsions.10% és la taxa de les persones beneficiàries que ha calculat la Generalitat que tindran efectivament el seu dret reconegut quan ja estiguin mortes.

Un altre dels aspectes polèmics de la llei ha estat la incompatibilitat de les ajudes de la norma amb prestacions i altres ajudes existents anteriorment, com poden ser les de Gran Invalidesa de la Seguretat Social o polítiques socials municipals. Aquest és el cas, per exemple, de l’actriu Mercè Comes i la seva parella Carles Candel, recollit als mitjans de comunicació. En Carles, amb mig cos immòbil i parla inintel·ligible a causa d’un infart, va rebre una ajuda de dependència, després de múltiples visites i burocràcies, de 0,99 euros mensuals. I no és l’únic cas.
Alhora, els serveis assistencials dels ajuntaments, on es gestionen aquestes ajudes, s’estan veien col·lapsats i sense els mínims recursos per afrontar els drets reconeguts a la norma, i els conflictes de competències entre les diferents administracions acaben de complicar encara més els tímids desenvolupaments de la norma.

I el futur previst no ens permet ser optimistes. Segons la Generalitat caldria un pressupost de 200 milions d’euros per aplicar els drets reconeguts per la llei, però el pressupost estatals de 2009 només l’ha dotat amb 18 milions pels i les dependents de Catalunya.

A més a més, la llei discrimina el 20% de les persones que pateixen discapacitat intel·lectual i/o malalties mentals, ja que la norma té un barem que només detecta la discapacitat física.

Així doncs, poc més de dos anys després de la posada en marxa de la llei, el seu incompliment es fa palès no només en la garantia de dret que no ha estat reconeguda encara per al 47% de les persones que l'han sol·licitat, sinó també en el tipus de prestacions econòmiques que s'estan atorgant per manca de serveis públics i de finançament; en les precàries condicions laborals del sector i la descoordinació entre serveis socials i serveis de salut, entre d'altres.

Per tot això, és imprescindible dotar de major finançament el Sistema d'Atenció a la Dependència amb caràcter d'urgència o bé modificar la legislació actual perquè aquesta sigui coherent amb la seves possibilitats d'aplicació.

Amb més finançament, s’erradicarà les injustícies que provoca la dotació d’ajuts, la precarietat laboral dels i les treballadores del sector i la descoordinació entre les diverses administracions.
Amb més finançament es construirà un veritable pilar social que ajudi a la inserció i manteniment tant de les persones amb dependència com de les persones del seu entorn.

Dotar la llei del pressupost adequat és respecte i qualitat de vida. És igualtat i justícia.
Aplicar-ho sense els recursos necessaris, un error intolerable.

L. Grangé

LEC, la llei desconeguda.

2009-05-25T08:47:00.000-07:00

Estic segur que tothom ha sentit a parlar alguna vegada de la LEC, la Llei d’Educació de Catalunya, però poca gent sap de què va. Comencem amb unes dades orientatives: Actualment, a Catalunya un 28% dels alumnes no obtenen el graduat d’ESO, i només un 61% continua amb estudis postobligatoris un cop acabada l’ESO, estant la mitjana Europea arribant a un 80%.

Amb això, podem pensar que no són raons per establir una nova llei, perquè el problema es individual, però el que potser no pensem és que el nostre país està canviant molt ràpida i bruscament: Canvi de la natalitat, immigració massiva, canvis tecnològics, globalització i la nova economia mundial. Està clar que l’antic sistema educatiu es queda curt envers tot això.

També s’ha de tenir present que ara, per primera vegada, la Generalitat pot desplegar un model educatiu propi, gràcies al nostre retallat i retallat Estatut d’autonomia de Catalunya. Això ens permet disposar d’unes lleis d’educació més ajustades i pròpies, perquè salta a la vista que les necessitats educatives d’aquí no tenen res a veure amb les de la resta de l’Estat.

Entrem en matèria, resumiré de forma breu el que aquesta llei vol implantar a l’educació catalana.

Per una banda, el que és proposa es una igualtat total d’oportunitats d’accés i promoció, i una llibertat de planificació personal total. El que també es vol transmetre són uns principis cívics comuns, establir la llengua i cultura catalana com a eix de tot això.

En referència amb l’escola pública, el que es vol es que s‘ofereixi una educació de primera qualitat i a nivell de l’educació concertada i privada.

S’ha elaborat un Estatut Docent, que regula els aspectes generals de a professió, ja que els mestres són els agents principals del procés educatiu en els centres.

I per últim, el que s’ha fet és ampliar les sortides de l’alumne un cop finalitzada l’ESO, es tingui o no el graduat.

En conclusió, les JERC apostem per un model propi català, laic, públic i de qualitat; en que es garanteixi la immersió lingüística de l’alumnat.

E.López

No és només el finançament…

2009-05-22T07:27:00.000-07:00

Aquestes últimes setmanes, gràcies al Barça, són poques les vegades que els catalans tornem a la realitat. Quan ho fem i mirem els titulars podem veure algunes notícies que, per desgràcia, ens afectaran el nostre dia a dia en el futur immediat i més enllà. M’estic referint, òbviament, al finançament de l’Estatut.

Sovint observem que un dels principals arguments espanyolistes en contra de la independència és senzillament reduir-lo a l’àmbit econòmic. Que sóm uns tacaños i sempre ens estem queixant pels diners (fàcil de dir per aquells que mai se l’han guanyat i sempre n’han tingut). No deixa de ser una tàctica per obviar el tema identitari i per tot seguit plantejar l’“inevitable” raonament que en realitat només sóm uns egoistes que fem servir el tema de l’idioma per treure més benefici de la nostra pertinença a l’estat (sí, diuen “més” benefici, com si n’obtinguessim algun).

Aleshores, és això cert? Si eventualment obtenim un bon finançament (ja ja ja), les necessitats d’independència no serien tan urgents? Oblidem-nos dels últims 300 anys d’intents de genocidi cultural (res, foteses de nacionalistes obsessius). És més, considerem un àmbit on no tenim un dèficit fiscal de prop del 20% del nostre PIB, si no que la balança està equilibrada. Encara més, tenim superàvit. És la independència necessària? La resposta: rotundament sí.

Per què? Observem breument la història d’Espanya. Si ens hi fixem, la importància de l’estat espanyol al món ha estat sempre directament proporcional a l’extensió dels territoris que podia parasitar. Quan poseïa l’imperi americà, Espanya era el país més poderós. Després de Trafalgar i del canvi de model econòmic global de l’imperialisme al comerç, España va caure al sac del que en el nostre segle s’anomenà “tercer món”, donant pas a Anglaterra com a superpotència mundial (que no perdria l’estatus fins després de la primera guerra mundial davant els E.U.A.). Fins que Catalunya no va tenir el seu despertar industrial l’estat no va començar a despuntar de nou, aconseguint estar, durant la segona meitat del segle XX, entre les 10 primeres potències econòmiques (a anys llum de les 5 primeres, tot s’ha de dir).

Què significa això en la pràctica? Que Espanya no sap crear riquesa. Pitjor encara, confón riquesa amb diners. L’únic que diferencia l’estat espanyol dels seus nebots sudamericans és (els diners de) Catalunya i els fons de cohesió de la U.E.. I què fa un país com aquest quan té diners? Només hem de mirar quina és la ”indústria” que té Madrid: financera i construcció. En altres paraules, especulació i… més especulació. Curiosament, també són els dos sectors culpables de l’actual crisi, la més important dels últims 80 anys.

I aquest és el problema. Madrid és la capital d’Espanya, i, desgraciadament, les lleis que determinen la nostra economia es prenen allà i amb el punt de vista d’allà. Espanya no entén que és la indústria amb valor afegit, un polític madrileny no sap que és una fàbrica (segur que li sona, però no n’ha vist mai cap), i en cas de crisi, només es preocupa del sector financer (us sona?). En altres paraules, qualsevol decisió per millorar la indústria presa des de Madrid no contempla les nostres necessitats, ja que el nostre model econòmic no té res a veure amb el d’Espanya. Serà que sí que sòm països diferents.

I per si fos poc, The Economist, diari poc sospitós de simpatitzar amb Catalunya, va publicar el passat 8 d’abril un article (http://www.economist.com/displayStory.cfm?story_id=13447445) on comentava que els productes tecnològics espanyols (on, per desgràcia, de cara al món hi estem inclosos) no poden competir als Estat Units perquè no poden desmarcar-se del tòpic dels toros i el flamenc. Tenint en compte que gairebé tota la nostra indústria és d’alt nivell tècnic i s’exporta, sembla que el made in spain ens afecta de manera força negativa, cosa que no els hi passa als formatges, pernils, vins, hortalisses i botijos que exporten a l’oest del Cinca.

Per tant, sí, ens interessaria la independència encara que tinguéssim bon finançament.

Perquè no és questió de diners, sinó de riquesa.

C. Galera

COMUNICAT DE LES JERC SANT ANDREU: "PER UN VERSALLES PEL POBLE!"

2009-05-18T10:00:00.000-07:00

El 1928 es fundà el bar Versalles, i en poc temps es convertí en un punt neuràlgic del poble.
La seva història ha estat marcada per reunions clandestines, activitats culturals i per les trobades del veïnatge de Sant Andreu.
Durant les col·lectivitzacions de la revolució del 36 el bar passà a mans del poble, i el magatzem serví de refugi. Segons s’explica, a finals de la dictadura franquista al Versalles s’hi reunien d’una banda els inspectors de la policia i, de l’altra, joves contraris a la dictadura, majoritàriament de Bandera Roja.
Durant les reformes de fa dos anys (on es connectà el bar amb l’antic subterrani, utilitzat com a refugi durant els bombardejos de la Guerra Civil) es descobriren elements arquitectònics originals, així com un sostre de volta catalana que, igual que les columnes, són d’inspiració modernista.
El passat 12 de maig de 2009, però, el Versalles hagué de tancar bruscament. Els propietaris no han pogut fer front a les despeses i el bar ha passat en mans dels bancs. La crisi ha acabat amb el punt de trobada, centre de creació de moviments socials i amb el símbol de tot un poble.

Davant de la pèrdua que això significa pel nostre barri i per tots i totes les andreuenques, les JERC Sant Andreu:
· Instem a l’Ajuntament a protegir el local com a seu social del i pel poble.
· Instem a les institucions a la necessària protecció dels diversos elements arquitectònics que conformen el Versalles.
· Exigim que es faci tot el possible per tal que el local no passi a mans d’una multinacional, tal i com està passant amb diversos comerços del Carrer Gran.
· Animem a totes les entitats, col·lectius i veïnatge de Sant Andreu a mobilitzar-se per tal de protegir un espai tant important.
· Animem a la implicació de tots els agents socials en la recollida de firmes que s’està produint.
· Animem a sumar-se a la campanya per tal que l’Institut Català de Finances recolzi tot aquest projecte: http://www.sant-andreu.com/versalles/finestraformulariICF.htm

Les JERC Sant Andreu reclamarem tots aquests punts des del carrer i les institucions, i animem a tothom a afegir-se a la nostra campanya per tal de recuperar un espai tan emblemàtic.
Per un Versalles pel poble!

Assemblea de les JERC Sant Andreu

17 de maig de 2009,
Sant Andreu del Palomar, PPCC

Moviments alternatius al capitalisme

2009-05-10T07:09:00.000-07:00

Les JERC Sant Andreu aquest dimecres passat 29 d'abril vam realitzar una xerrada sobre la campanya de Barcelona "Que la guerra descansi en pau!" i la que estem portant a nivell de Sant Andreu "Socialitzem la llibertat: destruïm les desigualtats!", que va culminar amb un debat.

Veient que el capitalisme després del crack del 29 s'ha tornat a trencar, ens ha deixat clar a totes i tots que no és un sistema de permanent continuïtat, sinó que com els éssers humans, el capitalisme neix i mor, que no és inesgotable. És en aquests moments on polítics en l'entorn capitalista prediquen de renovar-lo una vegada més, un capitalisme reformat, una versió més moderna però que suposi la mateixa o més misèria i fam per als països del tercer món. La nova versió que se'ns vol imposar d'aquest sistema, però, no deixarà de ser el que tanta misèria i tantes morts ha portat. La penúria, la fam, les guerres i les morts continuaran mentre hi hagi persones que a cop de tot això treguin benefici en els seus propis interessos.

Saltant a la temàtica de la xerrada, pel que fa a Jordi Calvo (membre de l'associació Justícia i Pau) va criticar que s'està creant un món caracteritzat pel lliure comerç on són necessaris els paradisos fiscals i on s'hi mouen les quantitats més elevades de diner negre. Al mateix temps també va reflectir la crueltat del capitalisme, que funciona amb la riquesa d'un grup reduït de persones a canvi de la misèria i pobresa de milers i milers de persones. Jordi Calvo també va veure molt positivament iniciatives com la del Banc del Temps, que consisteix en què ambdues parts treguin el benefici que els interessa sense cap mena de quantitat econòmica entremig, sinó que s'aconsegueix mitjançant l'ajuda mútua i l'honestedat.

I pel que fa al segon ponent de la xerrada, en Gerard Coca (Portaveu Nacional de les JERC) va dir que en les guerres qui més les ha patit ha estat la classe treballadora. també va remarcar que pròximament 53 milions de persones passaran a ser pobres, i com a tall d'exemple, però que no ens ha de deixar indiferents, que en barris de ciutats dels Estats Units on la misèria és extrema han hagut de instaurar la seva pròpia moneda per a fer possible la supervivència, i realment s'ha comprovat que els hi funciona.

El capitalisme actual està tacat de sang, i ha demostrat que cal buscar-li alternatives. Exigim que tot això acabi. Cal que tothom busqui maneres de sortejar l'ofegament al que ens sotmet el capitalisme: des de casa, des de l'escola o fins i tot des de la feina podem trobar noves maneres de relacionar-nos amb l'entorn. Apostem per les petites accions quotidianes, que sumades ens poden encaminar cap a un món més just i igualitari.

Crida amb nosaltres: Un altre món és possible!

M. Ferrer

La necessitat del canvi

2009-05-06T07:14:00.000-07:00

Sovint sentim que cal creure en un món millor. Nosaltres sabem que això fa molt temps que ha deixat de ser utopia; necessitem un món millor, i per això cal començar avui mateix a construir-lo. A les JERC Sant Andreu fa temps que vam iniciar la campanya per proposar un canvi de model que s'ha de reflectir en tots els nivells de la nostra societat i no hi ha una altra manera de que desenvolupar-ho a nivell mundial.

Segurament, la greu crisi en la que ens trobem immersos actualemnt ha esdevingut la punta de l'iceberg del que anem veient des de fa molts anys: un sistema capitalista insostenible que ha dit prou als abusos que s'estan fent arreu del món.

Diuen que mai és massa tard per actuar, que mai és massa tard per reaccionar, però davant d'això no deixem de veure una societat acomodada, que no veu més enllà de les seves espatlles, i que oblida una vegada i una altra que la justícia no ens la mereixem tan sols els qui lluitem dia a dia per desfer-nos d'un Estat espanyol corrupte, incomprensible i antidemocràtic. El canvi no només es pot desenvolupar a casa nostra, però obrir els ulls cap als interessos egoistes dels més enriquits, veure que el nostre planeta és finit de recursos i aquests són lluny d'estar ben repartits i, sobretot, prendre consciència que fins i tot des de Sant Andreu pot començar el canvi.

Només cal creure'ns-ho.

Des de Sant Andreu, Socialïtzem la llibertat, destruïm les desigualtats!

A. Nebreda

La Canya enceta una nova etapa digital.

2009-02-22T09:43:00.000-08:00

Benvinguts i Benvingudes al blog de les JERC-Sant Andreu

Des de fa uns anys les JERC Sant Andreu lluitem dia a dia per aconseguir millores en aspectes socials al nostre districte, tot reivindicant des d'aquest l'alliberament nacional i social dels Països Catalans. És des d'aquesta lluita del dia a dia, on hem dut a terme campanyes contra el consumisme, accions contra l'especulació, videofòrums sobre immigració, la petició de la retirada de la bandera espanyola del nostre ajuntament, accions a favor de la gratuitat dels preservatius, xerrades per prevenir la violència de gènere...

Enguany continuarem amb el nostre projecte, dirigit pels i les joves de Sant Andreu, on treballem per a la independència dels Països Catalans emmarcats en un model econòmic i social just, on no hi hagi discriminació per raó de sexe, orientació sexual, ètnia o classe social. Així doncs, el socialisme també és el marc que engloba molts àmbits de lluita: feminisme, antipatriarcalisme, antifeixisme, ecologisme, laicisme...

I és amb aquesta presentació que encetem una altra eina. Després de varis anys en paper, La Canya passa al format digital en forma d'aquest blog. Des d'aquí podrem construir entre tots i totes un espai més de reivindicació: amb notícies sobre les activitats que realitzem, enllaços amb altres organitzacions que comparteixen la nostra lluita, informacions d'interès general,... i un llarg etcètera que tu també pots construir. Volem que aquest espai sigui un canal de comunicació directa amb tothom amb qui compartim aquesta lluita.

Des d'aquest espai, doncs, podràs trobar tota aquella informació sobre el que més t'interessa, i si ho vols, participar amb nosaltres en la construcció de la revolta que ens farà ser un país socialment més just, i nacionalment més lliure.

A Sant Andreu, la lluita continua!

Socialitzem la llibertat!

JERC StAndreu